Parc de les Móres

Autor: Enric Galwey i Garcia
Obra: El que he vist a Can Parés en els darrers quaranta anys. Memòries , 1934

Enlloc no he estat tan ben rebut i estimat com a Olot; hi he tingut i hi tinc encara, grans amics. El que em desplau enguany és una transformació de l'esperit típic i tradicional cap a una modernitat molt lletja i antipàtica. Aquell Pla de Llacs, i aquell Fluvià, han desaparegut. Aquell riu, com em va emocionar! Era deliciós aquell misteri d'aquells llots enmig d'aquells pollancres ajaguts i que es miren com si s'emmirallessin en aquella aigua tan rica de colors. Quan no existia el pontet per anar a Santa Pau, s'hi passava per unes passeres; mirant a Santa Magdalena, a la dreta, una pujada portava al Prat de les Mores, centre de delícies infinites; i més a la dreta, aquells camps de blat al juny i aquells famosos feixals de setembre eren com riques catifes per entrar a la vila. I cap al tard, pels camins s'hi passejaven sempre aquelles parelles d'enamorats, i també aquell ramadet de xais que solien passar a l'hora baixa per tots els viaranys solitaris. De lluny, a l'estiu, es sentia la tenora des de Sant Roc o des de la Xatona, embolcallant el cor de felicitat. Quins temps mes envejables!

Autor: Ramon Masifern i Marcó
Obra: Poesies , 1950

A la meva enamorada (fragment)

 

II

 

¡Que bé estàs entre muntanyes,

Gentil Diana de l'amor,

amb ton posat de pagesa,

tes costums i tradicions!

Per modesta i per senzilla

t'han fet reina d'aquests volts;

vas del braç amb l'Esperança,

i en el Cel tens lo teu Nord.

 

Llirs i joncs te guarneixen

la diadema de ton front,

i et broda el vestit de núvia

la blanca flor del fajol.

Ben feinera i afanyosa

vas filant de sol a sol;

te vesteixes amb tes gales,

te corones amb tos llors.

I et fas gran, rica, potenta,

guapa com un pom de flors,

i un dolc perfum d'amor patri

va aixecant-te cel amont...

I allí te veu ma fantasia

com un iris lluminós,

com un raig d'eterna albada,

com un sol que mai se pon...

 

¡Salut, Perla de Muntanya,

gentil Hebe d'aquests volts,

amb un bes de poesia

deixa'm sellar lo teu front!

Deixa que en ta falda verge

s'hi endormisqui lo meu cor...

ja que el bres de nin no em dares,

no em neguis ton Sant repòs.

¡Oh la meva enamorada,

reina meva del meu cor!...

¡i que hermosa que ets, ma vila,

ma hermosa vila d'Olot!

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Viatge a la Catalunya vella (O.C., 9) , 1976

El paisatge d'Olot comença de tenir un gran interès quan el cel s'ennuvola, i en aquesta llum més suau, densa, matisada, apareixen els colors que el paisatge conté. El verd obscur monòton dels cels desmoblats de l'estiu, que origina un cromatisme estèril i improductiu, s'enriqueix, es transforma, té un aspecte completament distint. Hi ha un moment suprem en aquest paisatge: és a la primavera, quan cau damunt la terra una plugeta fina, pausada, delicada, intermitent. Llavors apareix un vermell, un groc, un blanc, els colors que la terra dóna amb una precisió perfecta. Aquest és, doncs, un paisatge que s'ha de veure en un determinat moment i en un determinat temps. És una mica incòmode haver-ho de dir: el paisatge d'Olot apareix amb tota la seva normal i modesta personalitat quan hom el mira sota un paraigua o almenys portant damunt les espatlles una gavardina. És clar que veure un paisatge en aquestes condicions no és gaire agradable, ni fàcil, certament. Si no es fa, però, d'aquesta manera i en aquestes condicions, aquest paisatge és decebedor, no pot arribar a concebre's la seva riquesa colorística. La pobresa colorística i pictòrica de la Fageda d'En Jordà, a l'estiu (Maragall), és total. El silenci del plovisqueig primaveral, l'atmosfera grassa que produeix, a les valls, té un altre sentit.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Viatge a la Catalunya vella (O.C., 9) , 1976

Ara: a mi em queda el dubte de si aquest és el millor moment per veure el paisatge d'Olot. Em demano: no és pas la primavera? El paisatge d'Olot a la primavera i a primers d'estiu és tendre, regalimant de saba verd, d'un tacte suavíssim, una invasió fenomenal de la vegetalitat primigènia. Un paper sobre el paisatge d'Olot s'hauria de construir, potser, sobre aquesta barreja complexa de colors: el color negre del llécol brillant, formiguejant, pessigollejant, del volcànic del Pirineu; el verd dels prats i dels blats de moro sobre aquesta negror de la terra i les frondes arbòries, canviants amb les estacions: l'aquositat dels verds pel maig i els rovellats daurats de la tardor. Em sembla, en tot cas, que no es podria fer res sense combinar sobre la vivacitat de l'estructura del país el verd i el negre.

Autor: Joan Teixidor i Comes
Obra: Fluvià (La veu et crida) , 2013

Pròleg

 

La petita ciutat encara m'acompanya

i el riu que la travessa em farà de camí;

ara que ja arribo a l'última frontera

i només em tocava viure en el record.

Hi haurà plany i joia en la meva complanta

i una llum de tardor en les hores d'estiu;

el blau és net i pur i el verd una catifa

i la nit que m'abriga és un seguit d'estrelles.

Anem pel món perduts tot al llarg d'aquest joc,

imaginant paisatges i un lloc per somniar,

el reialme perdut de la nostra infantesa

i una tarda oblidada fan amarg el somriure.

L'horitzó ja no hi és, va fugint i s'escapa.

Cansat i decebut arribaré a l'origen,

com Ulisses pel pèlag i el fill pròdig pels camps.

Ve l'hora del retorn, veig la casa dels avis.