Sant Aniol d'Aguja

Autor: Marià Vayreda i Vila
Obra: La punyalada , 2004

Les paraules del bon rector ressonaven com un gemegor, sota les esvinçades i rònegues arcades de la vella iglésia, on la pobresa hi traspuava de pertot arreu, exhalant un baf com de tomba que glaçava l'esperit. Al fons, adossat a la pedra nua de l'absis, s'hi veia l'altar major, compost d'un retaule mig pollat, de columnes salomòniques carregades de fulles i raïms, que sostenien un parament de cornises cargolades i guerxes, fent de cobricel a un sant Aniol camacurt i inflat de robes, com si el vent se l'endugués. Davant d'ell, hi cremaven sis o vuit ciris desagermanats dintre candelers de fusta pintada.

Sota aquelles arcades, fartes d'aguantar un trespol mig podrit que arreganyava, ça i enllà, les teules de la coberta, hi formiguejava una bigarrada multitud d'homes, dones, vells i criatures, que seien pels bancs, per les llotoses marxes de pedra i per sobre les llambordes de terra, des del presbiteri fins a sota el cor, espècie d'encavallada de fusta com un barrastral de casa pobra, on s'hi pujava per una escala de barrons i era també farcit de gent.

Autor: Marià Vayreda i Vila
Obra: La punyalada , 2004

Amb son pare fèiem negoci de rodells i carbó, i solíem tenir nostres col·loquis al pati del molí, ombrejat de tells, que venia a ser com una miranda sobre la riera on hi lliscava l'aigua passada, després de saltar, fent núvols d'escuma, per sobre el rodet. Allí hi havia una taula formada per una mola vella, i allí la noia ens solia servir un repàs de pa i llonganissa o formatge, ben regat amb vi verd, de qual manera sellàvem nostres tractes.

Jo m'hi encantava, mirant a la Coralí, feinera i moguda com un esquirol, tan aviat dintre com fora de la casa, donant cap a tot: a la roba que repassava, al despatx dels parroquians, al graduador de la tremuja, i a fer anar d'aire al mosso i a la minyona, sempre amb la mitja rialla als llavis i la contesta prompta sempre. Amb sa cara fresca i roja com una maduixa, son mocador de seda moradenca creuat sobre el pit i els rinxos del color de l'ala del corb, coberts, com tota ella, pel polsim de la farina, talment semblava una borraina besada per la gelada del matí.

Autor: Marià Vayreda i Vila
Obra: La punyalada , 2004

En quant a les mosses, si bé totes se mostraven afligides i malmirroses, era de témer que no desitjaven sinó que ells les obliguessen a trencar els escrúpols... per força. Diferent de mi, que em creixia el mal humor a mida que s'esvaïa l'aire de tristesa que moments abans semblava abrigar-ho tot, molt més encara quan notava que també a la Coralí semblava que li ballaven les cames al sentir els escatainets de la gralla que, mig de frau, preludiava balls encisadors.

— Jo no sé pas de què es queixa mossèn Jeroni! — exclamà per fi l'Ivo, com sintetisant ses reflexions i tirant al bulto amb tot descaro—: ha salvat la gerra, li han tret el poagre de les cames que bé li serveixen per a predicar... Si l'haguessin rostit com als guetos de Ridols, bé fóra pitjor! Vaja, minyons!, jo crec que, con menos, per l'alegria de que ens l'hagin deixat cru, n'hauríem de ballar una! No ho trobs, Coralí?

Aquella grollera patotxada tingué el resultat perseguit: un tro de veus i riallades coronà el parlament de l'Ivo, qui, animat per l'èxit, s'atansà a la molinera i, prenent-la pel braç, mig de grat mig per força, se l'enrossegà cap al centre del planell, seguit d'altres pocavergonyes que imitaren son exemple.

Instantàneament, ressonaren per aquelles cingleres els gemecs de la gralla, i entremig de la gatzara de crits, riallades i protestes més o menos fingides, ne sobreeixia la veu plena de l'Ivo, corejada pels xiscles enjogassats de la Coralí i altres mosses com ella, fluixes de cervell.

Vaig quedar-me espalmat i tonto, sense saber com prendre-ho, allò que jo judicava com una traïdoria de l'amic i una desaprensió de la mossa. Allavors vaig tenir el primer pressentiment de que Ivo seria l'espina que em picaria tota la vida.

Autor: Joan Coromines i Vigneaux
Obra: Itineraris (Excursions a la recerca del mot, de la paraula viva) , 2014

Després emprenc la baixada. Ací hi ha canvi de decoració complet. Davant meu, al nord-est, es desplega el grandiós amfiteatre de Sant Aniol. A sota mateix de Talaixà baixa una ràpida torrentera a l'est, cap a la fonda vall del riu de Sant Aniol. Però un no es va fent càrrec de la grandesa d'aquells llocs fins que, passada la gran masia de la Quera en l'angle nord de la raconada de Talaixà, es dobla el promontori que la limita. Sota el camí davalla una canal vertiginosa a una fondària que l'ull no s'atreveix a mesurar. Les roques estan cobertes de salvatge vegetació per entremig de la qual s'entreveu, sota un daltabaix de centenars de metres, el fons de la ribera. És el que en diuen el salt de la Núvia. I llavors, al fons, es contempla sense obstacles la rotllana de cingles que encercla la vall del santuari en tres pisos successius, cada vegada més alts. És un paisatge de gegants. El camí baixa ara ràpidament al nord, cap a la clotada, no sense vorejar dos o tres precipicis més de la mateixa mida.

Allà a les dues arribo a Sant Aniol i em quedo a dinar davant l'església. Com que he fet en el matí, sol, el camí de tot el dia, dino amb calma, fruint dels encants del lloc. En caure la tarda, surt el capellà a oferir-me amable hospitalitat. En la seva companyia passo la vesprada i em quedo a sopar i a dormir a la rectoria.