El Noguer de Segueró

La pairalia del Noguer de Segueró és una gran mansió de senyors rurals ubicada en els primers estreps de la serra de la Mare de Déu del Mont. La genealogia dels Noguer s'inicià amb Jaume Noguer l'any 1203; seguiren 23 generacions d'hereus masculins. La sèrie acaba amb Dolors de Noguer i de Saleta (1828), casada amb Joaquim Olivas i de Zafont, de Lledó, perquè l'hereu Joan de Noguer i Oliver va morir sense descendència. Les darreres generacions estan encapçalades per Josefa Olivas i de Noguer, esposa d'Estanislau Vayreda i Vila, d'Olot, que ha donat el llinatge dels actuals propietaris.

La façana principal està orientada a migdia i disposa de planta baixa, primer pis amb una àmplia terrassa i quatre balcons que hi donen accés, segon pis amb quatre obertures, golfes, amb les finestres ovalades i una torratxa que domina tot el conjunt. A la porta de llevant hi ha l'escut dels Noguer en relleu.  Els interiors del Noguer, corresponen a una gran casa senyorial del segle XVIII i XIX, amb espaioses estances, sales de convit, alcoves i decoracions realitzades per Joan Carles Panyó, primer director de l'escola de Belles Arts d'Olot.

Quan el casal era propietat d'Estanislau Vayreda i Vila, botànic, vidu amb tres fills, entre el 9 i l'11 de setembre de 1884, Verdaguer hi féu estada. Verdaguer havia conegut al germà d'Estanislau, el pintor Joaquim Vayreda, en una estada a la Presta el 1879 i li va dedicar "La barretina". Al Noguer, l'11 de setembre, Verdaguer va datar el poema "Lo bruel". També sembla que són seus els versos inscrits en els rellotges de sol: "Quan és núvol no et dic res /però quan el sol em toca / amb la punta de la broca, / assenyalo quina hora és." i "Cada hora que et senyalo /t'allunyo del bressol; t'acosto a la mortalla." Tenint  a vista el casal, si és que no hi podem accedir, podem llegir un seguit de poemes de Montserrat Vayreda que estan lligats als paisatges de l'entorn del mas.