Campanar de Santa Maria

Un geni desconegut (fragment)

La vall de la Cerdanya és una vall fecunda en pobles de reduïdes dimensions.

Descomptant Puigcerdà i algun altre, la major part d'eixos pobles, més que pobles, són famílies de ca­ses reunides per interessos de veïnat, grapats de pedra acotats sobre oasis de verdura, dormint des de segles el somni de la muntanya.

Mirats de lluny semblen bolets ha­bitables ajaguts a les vores de la plana, nius de pedra que treuen les blavenques espatlles de pissarra per damunt del brancam, i que amb el campanar a coll-i-be, del mateix color de les cases, i aquestes del to de la terra, semblen esclafades sobre el planeta per obra geològica dels temps, més que per l'esforç dels homes.

De prop, totes les cases s'assemblen: en totes elles les mateixes parets d'ocre, idèntiques barbacanes, les mateixes finestres, amb iguals testos i flors: les eres, totes daurades pel blat: les golfes, amb la mateixa ferum d'herba; tots els carrers, solitaris; fumejant a entrada de fosc les xemeneies; i igual quietud pertot arreu.

El cel

No coneixeu el cel de la Cerdanya?
Això jo us dic que no es pot explicar.
És tan ardent i blau que us enlluerna;
no el podeu pas mirar.

Us deixa els ulls tots plens de flamarades
és d'un color molt fort i tan lluent
que no en podeu aguantar les mirades
i us deixa el cor tot ple d'encantament.

Puigcerdà

Qui diria que sobre aquest rocall
que sembla de pedrera abandonada
s'hi remoguin en tràfec i traüt
sense perdre en el tràfic l'elegància
prou vilatans i forasters, aquests
d'ulls encuriosits i amb sobrera mirada
encara per a dur-la sobre el pla
on tot ho fa pessebre la distància
que pau nominaria qui no sap
que ja té propi nom i es diu Cerdanya?
I encara terra enllà, o terra endins,
d'un llac esplendorós el luxe et pagues
amb alts vigies que el ventet somou
traient-los música talment la d'àlbers.

L'endemà el furor revolucionari ja era imparable. Empesa per les violentes proclames anticlericals que feien per carrers i places alguns propagandistes vinguts fins i tot de Barcelona, una massa enardida va saquejar l'església de Santa María. En van treure al carrer les imatges de la verge i els sants, els objectes sagrats, les vestimentes i fots els papers de l'arxiu parroquial, i els van cremar. Les flames van il·luminar fantasmagòricament durant tota la nit les façanes de les cases de la plaça deis Herois. Però en lloc d'apaivagar els ànims, aquell foc gairebé hipnòtic encara els va alterar més. Unes hores després, una gentada que semblava haver embogit, va anar cap a la capella dels Dolors, la de Gràcia i la de la Guia, i en va reduir tot el contingut a una pila de cendra que un ventijol que baixava del Carlit i s'escolava cap al centre i els horts que envoltaven el poble es va encarregar d'escampar per tota la comarca. La capella de l'hospital i les esglesioles de Rigolisa, Sant Marc, el Remei i unes quantes més dels pobles dels voltants van patir la mateixa dissort a mans d'escamots que conduïen cotxes confiscats. A mig matí del segon dia de ceguesa col·lectiva, el cel rotundament blau de la plana cerdana va quedar esquitxat de fumerols pertot.

El campanar de la plaça de Santa Maria és un dels dos únics elements que queden del que va ser església parroquial de Puigcerdà. També hi ha una de les arquivoltes d'una portalada, la de migdia, feta amb marbre vermell d'Isòvol, que es va reinstal·lar a l'església de Sant Domènec, que és la parròquia actual.

El temple es va començar a construir el 1178, s'hi van fer reformes importants als segles XIV i XVIII, aquestes darreres degudes a un incendi paorós i, en ple esclat revolucionari, el juliol del 1936 va ser saquejada i enderrocada pels anarquistes. Hi van deixar el campanar per instal·lar-hi artilleria antiaèria. També havia servit per avisar quan hi havia un incendi. La plaça actual ha estat reformada fa relativament pocs anys, però en origen va ser construïda amb part de les runes de l'església.

Aquest campanar és avui un dels símbols de la ciutat junt amb l'estany Fa trenta-cinc metres d'alçada i el tram més llarg és una torre octogonal aixecada durant les reformes del segle XVIII. I des de fa uns quants anys s'hi pot pujar. De fet, molts deveu haver observat part de les vistes des del campanar encara que no hi hagueu ascendit mai. I és que al capdamunt hi ha instal·lada una de les càmeres del temps de TV3, que ofereix una bona panorámica de part de la plaça de Santa Maria i de la dels Herois.

Per sort, l'extraordinària vista en 360 graus que hi ha des del terrat ajuda a oblidar els tristos episodis del passat dels quals ha estat protagonista el campanar. El primer punt on paro atenció és el nord-oest. El carrer Major, amb la plaça del Call gairebé als meus peus, el de Pla del Fort i el de Puigpedrós són tres dits que s'obren vers la plana, creuada en una ics per la via del tren i el cami de la Tor. Enveig a una banda i Saneja a l'altra marquen l'entrada a la vall de Querol, el fons de la qual es perd borrós a la vista i als núvols que s'enfilen pel serrat.

Giro a la dreta i, darrere la torre de Rigolisa, veig l'església romànica de la Mare de Déu de Bell-lloc coronant un dels primers contraforts del massís del Carlit. Als seus peus, el garbuix de cases que, des d'Enveig i Ur, remunten vers Angostrina, les Escaldes, la central solar Thémis (aturada des del 1986) i el caos de Targasona, enormes blocs de granit despresos de forma capriciosa del llunyà pic dels Moros (2.135 m), que corona l'elegant i dilatada vista. Amb esquís nòrdics no és difícil pujar al pic des de la zona de la Calma, a l'estació de Font-romeu, i la imatge és irrepetible: Canigó, Puigmal, tot el Cadí, Carlit, puig Pe-

ric..., i Puigcerdà enmig de la plana que se'ns obre als peus. Tot amb poc més de tres-cents metres de desnivell positiu que va pujant de forma suau i amb una pista molt ampla i ventilada.

Les properes antenes de telefonia enlletgeixen una mica el primer pla que se'ns mostra pel nord. Però més enllà de l'església de Sant Domènec, la carretera de Sallagosa serpenteja per la plana amb les impressionants moles del Puigmal, pic del Segre i el pic d'Eina que volen protegir-la. A la dreta, Osseja i el seu estrambòtic complex sanitari i educatiu. Escullo aquest extens paratge blanc i verd, ara a la tardor, per posar de tapís a la pantalla del meu ordinador de sobretaula.

La darrera visió és la més coneguda. L'estació i les naus del seu polígon, la llarga recta que deixa Puigcerdà en direcció a Alp, la collada i el túnel, i al fons la massa sempre amatent de la Tossa d'Alp. Les penyes del Moixeró i les cingleres del Cadí s'escampen gairebé fins on perdo la mirada. Però abans de baixar no heu de deixar de mirar ben avall, just a sota els vostres peus, les places enganxades de Santa Maria i la dels Herois, les terrasses dels bars, les dues xurreries (no hi ha vila amb tantes xurreries per capita). No perquè hagueu vist la perspectiva moltes vegades per televisió us deixarà de sorprendre. Les teulades de les cases sempre amaguen petits misteris, trastos inútils que no es llencen per mandra o pena, aparells exòtics, roba estesa íntima o misèries inconfessables. Però veure un poble a vol d'ocell (de dron, diríem avui) també permet descobrir terrasses amb vistes increïbles, barbacoes, jardins feréstecs domèstics, antenes incomprensibles i solàriums on ningú no es talla un pel a l'hora de prendre el sol, fins i tot un migdia tardoral com aquest. Hi ha una vida diferent, rica i secreta als terrats de la vila de Puigcerdà que només es pot descobrir des del Campanar de Santa Maria. No sé si tots els observats hi estan d'acord, però, pel que mira, aquesta mena de 13, Rue del Percebe real és un espectacle.