Davant de l'Ajuntament

Autor: Modest Prats i Domingo
Obra: Homilies de Medinyà , 2011

Del viatge amb l'àvia fins a Arànser en recordo ben poques coses. Arribats a Puigcerdà, vam pujar a un autobús, destartalat i asmàtic que anava fins a la Seu. Baixàrem a Martinet i, a peu, ens vam enfilar fins a Músser. Recordo bé que, a mig camí, quan la Cerdanya verda i suau de la vora del Segre s'estenia davant dels nostres ulls i el Cadí ombrívol ens tancava l'horitzó, vaig fer una pregunta que em cremava a les dents des de feia hores:

—Quan arribarem a Cerdanya?

L'àvia, que caminava lleugera com una daina i que experimentava l'excitació de tornar a casa seva, em va mirar sorpresa.

—Ja hi som, a Cerdanya. És tot això —i amb els braços estesos va abraçar tot el panorama que s'obria davant nostre.

Jo no ho entenia. Vaig fer el rebec i fins vaig plorar. Havia sentit dir tant: «aniràs a Cerdanya» i jo havia teixit tants somnis mítics que ara la realitat constituïa un xoc.

Vés a saber com m'havia imaginat la Cerdanya! El que sí és cert és que no era capaç d'assolir el grau d'abstracció que requereix la comprensió del concepte de comarca. Jo ja sabia que quan parlaven de la Cerdanya no es referien a un poble, però m'havia imaginat quelcom més definit que un paisatge vague i indeterminat. Fins aleshores tot el que havia vist tenia noms concrets que es referien a coses concretes. Els camps, els masos, els recs de Castelló tenien tots el seu nom, que no era intercanviable. Les muntanyes i els pobles que es veien des de casa també tenien el seu nom intransferible, que servia fins i tot per fer cançons i acudits:

 

Torroella, vila vella.

Castelló, vila major.

Peralada, vila honrada.

I Figueres, la millor.

Autor: Jaume Fuster i Guillemó
Obra: Tarda, sessió contínua, 3,45 , 1982

Franco inaugura la Fira Internacional de Mostres de Barcelona

 

Pels carrers notaries la tensió, Jaume. Potser ets massa jove, encara. Penses en altres coses, et falten pocs dies per acabar l'escola i anar-te'n cap a la Cerdanya. Damunt del llit del quarto fosc ja hi ha la vella maleta de cartró que tu vas omplint amb: la pistola de plàstic, lluent encara, nova en­cara, que se't trencarà un dia a Martinet; la pala i la galleda que us serviran, a tu a als teus amics, per a fer aquelles cabanes que no acabeu mai, amb pedres a la base i parets de vern; la col·lecció sencera del Red Dixon que vols que l'Andreu llegeixi; dues llibretes d'espiral lateral, de paper quadriculat, per a escriure-hi la teva novel·la. (El naufragio del Titánic 77); cinc novel·les de Rafael Sabatini (Scaramouche, creador de reyes, El capitán Blood, La espada del Islam, La justicia del duque i El marqués de Carabás); el ganivet de mànec de fusta; una corbata.

Autor: Albert Salvadó i Miras
Obra: El relat de Gunter Psarris , 2001

A primera hora del matí, a començaments de novembre, a Martinet, el termòmetre baixa sensiblement. Aquell dia s'havia aixecat una lleugera boira i el riu Segre s'omplia després de l'estiu i amb les pluges de la tardor, mentre el sol encara trigaria a escalfar el vianant que a primera hora, quan l'astre rei encara no s'ha llevat, camina de pressa pel carrer. Només els cotxes que travessen la població recorden que és un poble viu, que tornarà a la vida després d'una nit que, a mesura que s'atansa el solstici d'hivern, cada cop és més llarga.

El Seat Ibiza va deixar enrere Can Boix i va disminuir la velocitat quan ja ensumava la presència del semàfor, aquell guàrdia metàl·lic que atura tots els vehicles, sense cap excepció, per recordar-los que entren a una població i que han de conduir amb prudència. Immediatament després del semàfor el vehicle va tombar a la dreta, i allà va aparcar. Martinet és un poble travessat per la carretera, on els cotxes s'aturen per comprar una coca que ja es famosa. Tanmateix, ho fan quan les botigues ja han obert, i a aquella hora tot era tancat i barrat.

El doctor Alzina, un home de gairebé cinquanta anys, more­no, mig calb i amb ulleres, va sortir del cotxe i mirà les dues per­sones que es trobaven unes passes mes enllà.

Josep Bringué l'esperava en companyia de la seva esposa, Maria, la dona que regenta la petita botiga de queviures que hi ha a la carretera general, a prop de l'oficina de La Caixa. És un home fort, amb aspecte saludable i unes galtes vermelles.