Autor:
Josep Antoni Pujante i Conesa
Obra:
Un quart d'hora al cim del món (del Puigpedrós a l'Everest)
, 1996
Vam fer el darrer esforç i, per fi, vam arribar a dalt del llom. Atònits i desencantats, vam observar que, per la nostra sorpresa, encara restava molt per fer. Davant els nostres ulls, s'obria una gran planícia rocosa, una extensió desolada i, al fons, altiu i orgullós, un pinacle de rocam s'alçava com una punta de fletxa cap al firmament. Algunes congestes de neu el feien més esquerp, més abrupte i més desitjable. Ens va semblar imposant: era el Puigpedrós.
No volíem aturar-nos. Havia estat un impacte massa gran. Quan crèiem que teníem la feina feta, no comptàvem amb descobrir que faltava tant. Ni tan sols vam beure; immediatament apressàrem el pas per arribar els primers. Cap d'aquestes dues coses no s'ha de fer, però els humans som així.
Mentre creuàvem la desèrtica extensió, vèiem alguns rierols que provenien de la fusió de les neus de dalt de tot. Per primer cop veia de prop un cim de quasi tres mil metres. Era una visió realment fascinant per a un noi d'aquella edat.
El cor bategava amb força, galopava dins el pit. No sé si per l'emoció d'arribar al punt màgic tan anhelat o per l'esforç físic que estàvem realitzant. Trepitjàvem la neu amb delit; les soles de les xiruques relliscaven i a cada passa en baixàvem dues, però això no era obstacle per a res. Avançàvem, malgré tout. Grimpàvem amb ímpetu, com joves gats salvatges, i res no ens detenia. No dúiem piolet, però tampoc no ens calia. Esgarrapàvem la neu amb les mans i guanyàvem eufòrics metre a metre, pam a pam.
I, finalment, aquells cinc amics vam posar els peus a la pedra més alta. Havíem assolit el cim del Puigpedrós.
