Per fi, poc abans de posta de sol...
Autor:
Marià Vayreda i Vila
Obra:
Records de la darrera carlinada
, 1982
Per fi, poc abans de posta de sol, arribava a Alp, dirigint-me, sense perdre temps, a l'allotjament del general.
Allí tot era moviment d'entrants i sortints, mentre alguns assistents s'ocupaven en carregar equipatges en los matxos de la brigada, a l'entrada de la casa.
—A bona hora arriba!—me digué per tota salutació l'assistent de confiança o majordom del general: una espècie de sagristà major, que oficiava d'aposentador, de quefe de policia, de director de la confidència, de cambrer secret i fins d'ajudant d'ordres d'En Savalls.
—Si busca a don Francisco, per alt lo trobarà, que em sembla que deu estar amorós com una corda d'espart.
Animat per semblant antífona, vaig pujar l'escala. Lo general no hi era, i algú va dir-me que havia sortit per la porta de l'hort que s'estenia darrera de la casa.
Aquest no estava emmurallat sinó per una lleugera tanca viva. darrera la qual s'estenia la superba planura de la Cerdanya, aleshores amb tot son esplet del gra d'aresta a punt de segar, que lluïa com un mar en dia de calma. A l'horitzó, a dreta i esquerra, limitaven la planura les serralades dels Pirineus, i per mig enllà s'endevinava el curs del riu Segre per ses ribes vorejades de salzes que, després de serpejar, dubtant i més dubtant de per a on s'escaparia d'aquella presó tenyida amb tots los tons de l'or i l'esmeralda, opta per los grenys de la banda de ponent, que li donen sortida cap a les afraus de la Seu d'Urgell. Al fons, lluny, molt lluny, se veia, entre una munió de campanars i caserius, la vila de Puigcerdà, sentada sobre son tossalet que li dóna lloc preferent entre les dues Cerdanyes.
