Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El castell del Montgrí (anomenat també de Torroella de Montgrí o de Santa Caterina), situat a 315 d'altura i a 6 quilòmetres del mar, és una fortificació ordenada construir, entre 1294 i 1301, pel rei Jaume II per les rivalitats que mantenia amb el comtes d'Empúries. Les obres es van interrompre sense acabar-lo a causa de la consolidació del poder reial. El castells de Bellcaire i del Montgrí encara es miren desafiants, tots dos són testimonis d'aquella lluita aferrissada. De dalt del Montgrí estant es té una panoràmica extraordinària i, és per això, que serà un bon punt per llegir diferents fragments de Solitud, de Víctor Català. El primer narra la descoberta il·lusionada i fascinant per part de la Mila després de pujar de l'ermita. El segon, la localització d'aquesta en el fons de la vall. I el tercer evidencia per part de Mila de l'admiració extasiada cap a la vila de Murons (en realitat Torroella de Montgrí) i la visió del Canigó i la serralada pirinenca amb neus de tot l'any. A més a més, ens podem servir de la lectura complementària de textos de Josep Pla i Joan Llacuna que valoren les singularitats d'aquest enclavament geogràfic.
I començaren a donar la volta a l'esplanada. El curull del Roquís era la major altitud de la rodalia i la dominava en una gran extensió. La Mila retrobà ben tost el Roquís petit, com una gorra de cop caiguda als peus de son germà gran; la planureta anular de Ridorta encentrant, com la nina d'un ull, son bufó turonet; l'entrellat d'arbredes, comes i camins, que acompanyava fins a Llisquents, la rústega vila terrassana, acusada en l'enterboliment de les distàncies per l'espurna, resplendent com una lluentina, de la bola metàl·lica de son campanar; les cilíndriques pilastres de Torrelles, les apartades maresmes ensorrades, i tanta i tanta de cosa més, perduda en aquell gran llenç del terrer.
Voltaren una altra mica, vegent sorgir les corregades capritxoses dels Roquissos, la carena allargassada i sacsonera del Mitjà, semblant, d'aquella alçària estant, a un budell descobert de la gran moca de pedra; i darrera la carena, el seguit de la plana, ara d'un to polsós, que li donava la manca de vegetació; i al fons, noves muntanyes encara, blaves, transparents, d'aquarel·la... Cinquanta passes més, i la banda de llevant es descobrí a sos ulls.
Aleshores sí que la Mila els clogué ben de pressa, enlluernada altre cop per un sobtat i llampegant miroteig d'espill. ¿Què era aquella ratlla de llum, llarga i feridora, que migpartia travesserament el cel i la terra? El pastor ho digué amb una paraula sola, amb una paraula màgica:
—La mar!
La Mila va tombar-se com fiblada.
¿Que allò era la mar, quelcom imponderable de què havia sentit parlar tantes vegades?
Parpellejà repetidament, fent una gran neteja de ses còrnies; després tornà a mirar, esbatanats els parpres, fixes les ninetes, resistint heroicament el guspirejant pampallugueig encegador.
—La mar! La cosa mai vista...! La mar gran dels peixos, dels naufragis, de les sirenes, de les grotes virolades, de les petxinetes i llerons...! —I per sa memòria passaren com una exhalació els ex-vots de la capella, les narracions del pastor, les dites i recontes d'abans d'anar a la muntanya, tot lo que li havia parlat d'aquella mar tan retreta i exalçada pels homes...Una alenada de desil·lusió l'enfredorí de cap a peus.
Ho coneixeu? —pregunta el pastor, signant-ho. La dona es fixà.
—Reina, l'ermita! —I amb un alegroi de criatura—: Que remenuda, que neta, que bonica...! Mireu el terrat! Mireu el teuladet de la cuina... i el campanar, estirat i blanc com un coll d'oca... i la solera, i les pinedes...! Quines són aqueixes tan espesses, les primeres o les segones?
—Les primeres, dona de Déu! ¿Que hi veieu pas el cap de drac del Bram, com trau el morricot enmig d'elles?
—Just, just! Fins sento la fressa... —Es girà tota decidida cap al pastor—: ¿Per què no m'hi fèieu venir més aviat, aquí? És el millor tros de la muntanya...
—Mes vós ¿heu pas reparat pot éssere aqueis carrers de garrigues cremades i sense una fuia? Els cabrerots de Murons hi calin foc per a tenir-ne brotada tendral en la primavera, i ara les bestietes hi atrapin més que carbonís i veieu, és pas una bella menja per a elles, pobretes! Per això me decanti sempre de l'altra banda. Aquei reialme és més assossegat i m'hi vingui pas ningú a fere la guerra.
La Mila seguia mirant amb fixesa l'ermita.
—Què deu fer ara el nen? —preguntà a mitja veu.
—Munyint per l'esmorzar —li respongué l'home; mes, reprenent-se de seguida, afegí—: ...o fent-se una torrada vora el foc... Vegi un glop de fumera en la xemeneia...
Amb prou feines hagué de preguntar. Aquella mena d'enrajolat ocrí i sienós que tenia sota els ulls, era Murons, la grossa vila antiquíssima, radiada tota com amb carbonet pels solcs de sos carrers. Les fumeroles que s'escampaven de ses xemeneies, barrejant-se en els aires, planaven com una boirina blavenca sobre les teulades. Aquella gran escampada de taques rectangulars, matisada amb tota l'escala dels verds, que enrondava la vila, eren les hortes i ferratges. Aquella barra travessera d'argent blanc que els hi posava límit, era el riu, el petit Nil que feia fecunda i rica l'encontrada; i allò que rossejava, en franges paral·leles, a cada banda del riu, eren les albaredes despullades, a les que seguia el dilatat colrament de les terres de pa. I mes enllà encara, avençant sempre pel dret, aturava les mirades una esblaimada cordillera d'ambre gris, que no era altre que les muntanyes de Roquesalbes. Destacant-se a la dreta, aquelles muntanyes s'accentuaven —butllofant-se totes de pobles minúsculs que blanquejaven com grapadetes d'anissos—, per a rematar en un promontori bravament engallit entre cel i terra; i per sa esquerra, la cordillera blanca s'enxufava en altra bruna i més alterosa, que en la llunyania prenia horitzontalment tota la banda sud. A trossos enribetava la crestallera d'aqueixa barricada fosca, un dentejar d'un blanc rosat, tan net, que malgrat l'apartament, semblava rebotir als ulls.
—Són les neus de tot l'any —declarà el pastor, a una pregunta de la dona—. A qualsevuia temps que munteu al Roquís, les veureu sempre amb la seua mantellina a la testa, a n'aqueies muntanyiques... Elles soles endiumengin tota la vista, atrapeu pas?
En el punt més alt del Montgrí hi ha un castell medieval. És un dau de pedra considerable, que manà edificar Jaume II i que no s'acabà. Forma un gran quadrat cenyit per altes muralles coronades de merlets, acabats en punxa, amb una torre en cada angle. És tot de pedra picada sobreposada en fileres horitzontals. No té més entrada que una porta oberta a migdia, sobre la qual, al cim del mur, hi ha un matacà. En la mateixa paret de migdia s'obre una finestra, partida per una columna amb el seu capitell corresponent. Cap més obertura, fora de les espitlleres, no s'obre a l'exterior. L'interior està sense edificar. La impressió que produeix el dau de pedres, que, des de principis del segle XIV, ha aguantat, impàvid, les imponents tramuntanades de l'Empordà, és d'una gravetat altiva i d'una simplicitat amb força poderosa. Tot fa pensar que el castell de Santa Caterina — com així s'anomena en el país — fou manat edificar pel rei per tenir a ratlla la casa comtal d'Empúries, després que aquesta hagué construït el castell i palau de Bellcaire. [...]
En tot cas, el castell de Montgrí és el botó de la roda de l'Empordà, fins al punt que es pot dir que la nostra vida consisteix a anar voltant aquest castell, per terra i per mar. Les muntanyes que el suporten tenen una nuesa mineral, però el seu perfil és d'una dolçor fascinadora. Són d'un color de coll de tórtora sobre un fons de flor de farigola, morada.
A prop de Torroella hi ha l'ermita de Santa Caterina. Fins fa poc s'hi guardava un retaule preciosíssim, de veritable valor artístic. Fou venut i en el seu lloc s'hi col·loca una còpia idèntica. Jo no hi he estat mai. L'altre dia, però, anant al Castell la vaig veure tota blanca i polida al fons d'una petita vall. Aquí, en aquest Santuari, Víctor Català hi inspirà el vigorós drama «Solitud», una de les millors novel·les de la literatura catalana. Si mai aneu a Torroella, feu una excursió al Montgrí. Es disfruta d'una visió panoràmica inigualable. No és difícil l'ascensió: una mica espadada però assequible a tothom. Torroella dorm als vostres peus. Ullà és a la vora nostra. El Ter apar una cinta de plata d'embolicar xocolata. Per fer més via passem al dret. Arribem a un cim i ens trobem de cop i volta amb l'infinit del mar. És el nostre mar. És la costa mediterrània, un jorn poblada de pirates i corsaris de moreria. Aquest poble que es veu és l'Escala, sojorn de llops marins. Més enllà Empúries l'hel·lènica. Després Sant Pere Pescador; i aquella punta que surt, el golf de Roses. Restem bella estona embadalits esguardant aquesta nostra mar tan famosa. Ens condol deixar-la. «Si escalem fins al Castell veurem molta més mar, encara» —se'ns diu. «Veurem les Illes Medes, la desembocadura del Ter prop d'Estartit, i Begur i tot.» No ens enganyaren. Això i molt mes contemplen nostres ulls extàtics. Quina delícia, Déu meu, quin gaudi més trasbalsador!
Entrem dins el Castell. Hi ha un pati i prou. A cada angle hi ha una torreta on hom assegura que hi recloïen els presoners. Tirem pedres a unes obertures. Una munió d'ocells xisclen i s'escampen fendint l'espai. Un hom sent paüra d'estar allí dintre. S'enfosqueix i tot esdevé misteriós; sols hi ha ocells i herbes i solitud.
Altres indrets de Torroella de Montgrí: