Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Segons la tradició l'ermita de Santa Caterina fou construïda a les darreries del segle XIV per tres monjos provinents del monestir de Montserrat, a causa del Cisme d'Occident. L'edifici fou iniciat en un estil gòtic tardà bo i alternant-lo amb modificacions barroques. Va ser l'indret triat per Caterina Albert, Víctor Català, on situar l'acció de Solitud, un dels cims de la narrativa catalana contemporània.
El 1893, el temple es trobava en estat de ruïna i filantrop Pere Coll, veí de Torroella, pagà unes obres de remodelació que culminaren el 1915. La façana, gairebé quadrada, cenyida a mà esquerra pel campanar, té el portal central que dóna accés a l'ermita amb una finestra a banda i banda. Les del pis superior centrades per un balcó pertanyen a les diferents dependències de l'hospederia dels ermitans.
Situats a l'esplanada del davant, on se celebren encara els aplecs, podem llegir diferents fragments de Solitud, de Víctor Català: el que descriu la situació geográfica de l'ermita; el de l'aparició per primera vegada de la figura furtiva de l'Ànima; l'escena de quan aquest descobreix Mila dormint i mostrant l'opulència del seu cos a la vista de depredador; la vivència de l'aplec amb la presència del Baldiret, el fill desitjat, i ella desbordada per les demandes dels pelegrins; i, finalment, la important presència de les cloves dels cargols bovers, plenes d'oli, fent lluminàries a la façana de l'ermita, garlandes confegides per Gaietà, el pastor i el nen.
L'ermita s'aixecava enmig d'una davallada que s'escorria entre accidents, fins al Coll. A la dreta fosquejaven, una mica apartades, les pinedes de les vessants que es destriaven i esclarien Roquís Gros amunt, i a l'esquerra el rost pujava fins a la carena pelada del Roquís Mitjà. En la conca de la clotada hi havia trossos de terra planejats en vedrunes, amb oliverons esgarriats al capdavall, i més ençà ametllers que verdejaven vivament sota el cel gris, com si encara estiguessin esparverats de son passat floriment.
A quatre canes de l'ermita hi havia les parets mig enrunades d'un corral, amb dos pous sense brocal i grans basses fondes, plenes d'aigua plujana, a la vora; i rere el corral, el davantall s'eixamplava tot mostrejat de mates d'estepa i romanins florits, enmig dels quals ressortien, semblants a grosses coraleres blanques, dues figueres, que esperllongaven encarcaradament sos mil ditots retorts i contrets de gotós. A la fi de tot, i a mig camí dels dos Roquissos, s'inflava un muntinyol llis i rabassut, mena de gep d'aquella llarga carcanada de granet que barrava el fons.
Baixaren l'escaleta que duia a les feixes, en quina entrada dos xiprers centenaris es torcien l'un cap a l'altre, com dos gegants beguts, abraçant-se cap al cim i confonent ses verdes gramalles, esparracades allà i ací pels unglots del temps.
Una gran plaça s'aplanava davant l'ermita, tota enrondada de parets i xiprers encara més grossos que els de les feixes, però drets i tofuts, amb les soques blanques de la vellesa i gruixudes com pilastres de pòrtic. Una graonada amb bordons de pedra picada baixava de la plaça, fins als pinetons de més avall. A la Mila va agradar-li, aquella plaça d'un aire sever i ple de majestat, i tot mirant-se-la descobrí, pel mig de dues caputxes verdes dels xiprers, quelcom blau, com una taca, que es removia.
Sos ulls d'aucell endevinaren de seguida lo que era aquella taca.
—Un home, pastor! —exclamà admirada, com si acabés de retrobar lo que pensava haver deixat lluny de per vida. El front del pastor s'ennuvolà.
—L'Ànima —va fer; i girant-se tot seriós cap a sa companya, afegí—: Pareu-hi ment amb aquest home, ermitana... És la cosa més roïna de la muntanya.
El sol pàl·lid havia arraconat les glasses sotils que el velaven, i un bany d'or rebaixat s'estengué per la carena nua del Roquís Mitjà.
En aquesta disposició s'adormí; mes el son, mofeta i impudorós de si, li esbatanà una mica els dos davants del sac, quals botons alts li havia fet descordar la calor, li encongí una cama en forma de pontell i li entrevirà el bust de front a la malesa. Quedà amb el cap enrere, la boca entreoberta, la blancor del coll ressortint de la funda blavenca del sac, i superbament acusat l'encoixinament suau i perfet de les formes... Dormia tranquil·la, quietosament, mes de sobte, com a presa d'un mal somni, començà de donar senyals d'agitació, el bust se li estremí, les celles es frunziren, el braç dret ressaltà sobre la terra amb un moviment nerviós, el front empal·lidit pel repòs, s'enrosà lleument... La Mila badà els ulls, parprejà, guaità i... d'un bot atzarat quedà asseguda sobre la terra. Dues espurnes relluïen enmig de la malesa: dues ninetes de llop cerver, plenes de cobejances, estaven clavades en ses carns mateix que agulles roentes.
Al veure's descobert:
—Hu, hu, hu...! La fura s'havia embardissat... Hu, hu, hu...! — I l'Ànima, esbrotant les romagueres que se li arrapaven i rient sordament amb son estrany riure gutural, anà reculant, reculant, i desaparegué... Ja no se'l veia enlloc que encara la Mila, guaitant cap a la bardissa com ullpresa, sentia sobre el pit els rebots de son cor i tenia clavades al cervell la vivor llampeguejant d'aquelles ninetes i la blancor feridora d'aquelles dents. Després, tot de cop, doblà el cos sobre les cuixes juntes, amagà la cara i s'abraçà els genolls espaumòdicament. Una onada xardorosa feta de vergonya, de felicitat, de por i de desig, tot alhora, la invadí, muntant-li dels peus al cap, i enrotllant-li l'ànima sobre si mateixa en vertiginós remoixell, li féu quasi bé perdre coneixença.
La Mila, que no havia vist cap aplec semblant, estava enlluernada i espaordida. Havia pujat una bona dotzena de vegades al campanar, demanant per l'amor de Déu que deixessin en pau les campanes, que el cervell se li feia miquetes; mes son prec era inútil: legions de quitxalla i de grandassots d'aquells mateixos que en la plaça s'havien cansat de guaitar parades i ganyotes, pujant i baixant barroers per l'escaleta de la capella s'havien convertir en mestres del campanar i hi regnaven despòticament. Penjats per eixams a les cordes de les campanes, repicaven sense parar, i, els que no trobaven corda on clavar les ungles, treien tots alhora cap i cos per les altes finestretes i manassejaven amb fingit esparverament, engegant a l'espai rialles i bagols que ningú escoltava. El cap de colla de la brivalla endemoniada era en Baldiret: desfarcellat, esperrucat, amb la trinxa de les calces als sagins i l'espinguet a flor de llavi, es bellugava mateix que l'argent viu. Tan esvalotat i fora de si el vegé la Mila que renuncià a amonestar-lo i a posar ordre en el campanar.
Ella també s'hi sentia desballestada amb aquell gran enrenou de la festa, i no sabia on la donava: del balcó al pati, del pati a la cuina i de la cuina al terrat, enmig del traüt d'anants i vinents que la perseguien demanant-li coses. De temps immemorial, l'ermita deixava a poc preu arreus de fogó, venia ous, oli, enciam, anissos i vi blanc, i a més servia menjar bo i cuit als nombrosos poltrons que no volien fer-se'l.
I mentre les ombres queien com un gran vol de corbs sobre la terra, el pastor i el vailet anaren omplint d'oli les escloves dels boers que el dia abans havien clavat en el frontis de la capella, resseguint com garlandes de fanalets minúsculs, portalada, balcó i finestreres. Una hora més tard, en la solitud enlairada de les muntanyes desertes, on encara semblava glatir-hi i aletejar sinistrament l'esperit de la violència, aquella ermita, dibuixada en les tenebres per les ratlles de piquets lumínics, feia l'efecte d'un palau d'encís, de la demora de goges d'algun conté fantàstic.
Altres indrets de Torroella de Montgrí: