Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Una creu de ferro fixada sobre un pedestal fet de pedres marca el límit dels vessants de Torroella i de l'ermita de Santa Caterina. Des d'aquest punt estant, la podem veure al mig de la vall que ens queda mirant cap a nord, cap a llevant tindrem el camí que puja al Montgrí, el Roquís Gros, i als peus el pla de Torroella. Aquest és el punt adequat per llegir tres fragments de Solitud, de Víctor Català. Els dos primers tracten de la descoberta del paisatge de l'ermita que, Mila espera que sigui grat i acollidor i, de seguida, que l'albira li fa expressar el tema central de la novel·la: "Quina solitud!". El darrer fragment descriu el moment en què la Mila, al final de la novel·la, després de ser violada per l'Ànima, decideix anar-se'n per sempre més de l'ermita i prendre la decisió valenta d'abandonar el marit, el Maties.
De cop el camí es retorçà en colzada violent i s'alçà enlaire com si anés a saltar un obstacle. La Mila aleshores llençà un crit de sorpresa, trobant-se inundat de resplendor tot el cos, bo i tenint encara peus i cames submergits en la fosca de la Canal.
Aquesta s'havia acabat i el torrentó, esqueixant-se en tres branques, prenia la forma d'i grega invertida; dues de les branques queien cap avall, encamallant un gran estrep de la muntanya, i la terça, una mica de gairell, seguia muntanya amunt. En la juntura de les tres branques feia un planell estiregassat, en aquella hora ple de sol com a baix de la plana.[...]
L'altra cama de la i grega, la de l'esquerra, anguilejava més estesa, escondint sa fi en un replec de la muntanya; i entre cama i cama el primer estrep s'inflava i enrodonia en forma de pit de dona, fent-li, per a major retirança, de mugró, una escreixença o menhir natural que cloïa el planell per la banda del pla, destacant, fortament retallat, sobre la clarícia del cel. Al peu d'aqueix mugró hi havia rastre d'una graonada de carreus ciclòpics i damunt d'ells, encastat horitzontalment en la roca viva, un tros de pern de ferro, tot menjat del rovell.
—Saps on som? —pregunta de sobte en Matias.
—Com vols que ho sàpiga si no havia estat mai per aquestes terres?
—Doncs som damunt del Roquís Petit. Ja saps que són tres, els Roquissos: el Roquís Gros, el de Sant Ponç i aquest. D'això —i li signà el mugró del davant— se'n diu la Fita dels Moros. Per temps diu que hi tenia el rei moro un guaita que vigilava del matí al vespre la muntanya, sense poder cloure els ulls ni moure peu en tot el dia, baix pena de la vida.
—I l'ermita, on cau?
—Allà baix, darrera teu, al girant del Roquís...
Tot de cop la Mila va aturar-se, i després es girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!
Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s'ajeien, s'aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se les hi estenia al damunt, amortallant-les.
La Mila hi cercà, en aquell desert blau, la taca alegre d'una fumerola, d'una caseta, d'una figura humana... però no hi descobrí res, ni la més petita senyal que denunciés la presència i la companyia dels homes.
—Quina solitud! —murmurà, aterrada, i sentint que el cor li devenia, d'improvís, tant o més obac que aquelles pregoneses.
Quan ella hagué acabat, en el rostre de Matias s'hi revelava la consternació més grossa que hagués sofert en sa vida: una cruel, una espantosa consternació muda.
Vegent que no obria boca, ella li signà l'ermita.
—Ara, ja t'ho deus pensar... Jo, allà dins, mai més...! Però no he volgut anar-me'n sense dir-t'ho...
El rostre cadavèric d'ell es desencaixà absolutament sota l'acció d'aquelles noves paraules.
—Què! —murmurà d'una veu aterrada— Te'n vols anar? A on...?
Ella respongué amb esforç:
—No ho sé... On Déu voldrà... Tan lluny d'aquí com puga! Aleshores ell, com l'Ànima hores enrere, trontollà de cap a peus, mateix que sorprès per l'embat d'una tempesta inesperada. Per un moment, semblà vacil·lar, com si volgués revoltar-se o suplicar, però, de cop, els esperits li mancaren i es sotmeté sense protesta, abaixant el cap i fent sordament:
—Anem, doncs...
Mes, en aquell punt, la tranquil·litat de gorg pregon desaparegué d'un tret, i quelcom furibund, dimoníac, resplendí en els ulls verds de la dona.
Allargà novament el braç d'un gest fatídic.
—Tampoc, amb tu! Mai més...! No provis pas de seguir-me... Te... mataria!
I resolta, se'l mirà de fit a fit, com volent fer-li penetrar fins a l'ànima la terrible amenaça.
Després baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l'esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada.
Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí.
Altres indrets de Torroella de Montgrí: