Quatre passes més avall...
Autor:
Víctor Català
Obra:
Solitud
, 1996
Quatre passes més avall s'estroncava la paret seca i el marge s'obria fent pas a un camí. Era una mena d'esgratinyadura fonda i desigual, amb tot el llit ple de còdols nets i rodalissos: una de tantes arrugues de la immensa faç de pedra de la muntanya per on s'escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, els aiguats de les tempestes hivernenques.
Un darrera l'altre, emprengueren el camí: ell xiulant entre dents, ella poc a poquet i girant-se els peus cada quatre passes.
Encara no n'havia fet cinquanta, que s'aturà.
—Que ja et canses?
—Es tan dret, això!
—En diuen la Canal de Trencacames. A l'hivern fa de mal passar-hi...
—Més que ara?
—Ara rai!
Però, descobrint de cop un núvol en la mirada d'ella, afegí alegrement:
—Veiessis pel Barranc Negre! Allà pla hi ha pena de la vida!
—I tots els camins són així?
—Això són les dreceres, dona! El camí veritable és més amunt, sobre Murons, però les dreceres són més avinentes. Avui les trobes costoses perquè no hi estàs feta a anar per la muntanya, mes quan ho tingues per consabut no voldràs passar enlloc més. Veus? Això mateix que anant amunt és pitjor que una escala, baixant dóna gust: sembla que un es despenja per una corda, les cames no poden aturar-se i el camí dura un pensament.
