Bust de Verdaguer. Facultat de Ciències i Tecnologia

La llengua té aparença de sòlid...

Autor: Perejaume (Pseudònim de Pere Jaume Borrell i Guinart)
Obra: Oïsme (Una escriptura natural a partir dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer) , 1998

La llengua té aparença de sòlid per a aquells que la saben descobrir. Era una llengua fosca com una mina, nevada com un pic, amb còrrecs de saliva i sallents baptismals que, a l'estiu de 1882, es deixava caminar a través d'un "anyoch de muntanyes" Aquell bony de vocables, aquell bonyegàs enorme que parava la seva trema als peus de Verdaguer era, en realitat, un grumoll pastat i mastegat d'idioma: l'idioma mateix i les seves naturals estructures. Tots aquells que, de viure-hi i mirar-se'l, havien llançat el Pirineu a fer noms, veien el poeta com els collia pacientment i els guardava en els fulls d'una llibreta i seguia els indrets, tot al llarg, de llegir-los. L'any 1882 i l'any 1883, Verdaguer travessa l'estiu, travessa la llengua per aquell munt de paraules: "Lo fil de les serres és bell i variat". És un fil d'escriptor, de gran escriptor, cabdellós i nítid, rubricista i anònim.

Tan simple com això: llegir per primer cop "Balira", llegir "Aulet" de trobar-s'ho i anar per la sagrera apareixent d'aquell lligat de noms moguts i ordenats per l'imponderable de la gràcia. Així d'abrupte: llengua i Pirineu com una realització l'un de l'altre, exposats en una escriptura conjunta, corpulenta i vertebral, extraordinàriament apta per al conreu literari, per a la rotació de noms i cultius que, en la tinença d'aquelles terres, Verdaguer es disposava a fer-ne per primer cop.

Ara és la llengua qui fa un paper de suport, ara és la terra sota la llengua, ara és un fil que les escriu tot al llarg, que les cus "mostrant vistes dignes del llapis de Doré". Verdaguer escriu la Maladeta, escriu el Carlit, escriu el Canigó..., tot el Pirineu vist amb les màgiques proporcions d'una llengua trobada. Candorós, aleshores, veu com s'ajusten noms i relleu en una suma inefable, en un país natal, real i mairal de tintes denses i condretes. Tot és, tanmateix, un gran forat. Tot és una enorme badadura en la cavitat bucal de la llengua, en la sintaxi abismal d'una creença de poeta, de capellà, de patriota..., en la conversa distant entre dues enderrocades i "superbes abadies": la dels mots i la dels cims.