Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El pont primitiu datava de 1896 que fou enderrocat durant la Guerra Civil. L'actual va ser reconstruït entre els mesos de juliol i desembre de l'any 1940 per presoners de guerra (unes 300 persones del bàndol republicà). Té una longitud total de 140 metres aproximadament, suportat sobre nou pilars el·líptics de 2 m x 0,5 m i 10,5 m d'altura. La distància entre els pilars és de 17,5 m i l'orientació, N-S. El paviment és asfàltic, té vorera a cada banda i les baranes són metàl·liques amb pilarets de formigó. Quan Josep Pla i Joan Llacuna van escriure els textos que proposem de llegir-hi ja era, doncs, l'actual.
Torroella m'agrada, m'agrada sobretot abans d'arribar-hi, venint de Pals: el pont sobre el Ter, el panorama sobre el riu que s'hi obre a llevant i a ponent, amb les frondes elegants dels grans arbres i l'aigua endormiscada baixant lentament, fent giragonses davant la sorra blanca de l'areny. Al voltant del pont hi ha dones que renten sobre les pedres, se sent el picar alegre de les pales i en els marges es veu la roba posada a assecar sobre l'herba verda. També hi sol haver en el paratge una o altra caravana de gitanos. En passar es veu el tremolor de les fulles dels arbres sobre l'aigua i la cal·ligrafia que el bec de les orenetes hi fa, volant.
Des dels arcs del pont, al matí, amb el sol jovençà, hi ha una llum blau-verda-rosada prima i fresca que dóna a les coses un punt de puerilitat; a la tarda el sol ponent fa una llum daurada que nimba els grans arbres i dóna a les frondes una opulència una mica inflada.
Torroella ofereix un contrast extraordinari. La població està posada entre les terres gerdes del riu i els primers contraforts que fan, resguardant-la de nord, les muntanyes del Montgrí i sobretot Santa Caterina (amb el castell a dalt), tórtora i malva. Sobre la població mateixa, al peu de la muntanya, hi ha un paisatge de vinyes, oliveres, de fruiters de secà. Més amunt hi ha una faixa de murtra i ginebró, farigola, garriga i argelaga entre clapes de roques. És un país de perdius que fa un perfum intens i una llum radiant. Després, fins al castell, hi ha el roquisser pur i vertical, malva, violeta i grisalla.
Ullà i ja divisem el turó del Montgrí. Massís i abrupte en aquesta hora clara del matí, hi ha unes tonalitats tan vives en les seves pedres que creuríeu realment arrancades d'una pintura d'en Mir. En la major part del dia, però, el color imperant és el gris. D'això li prové el nom: Mont Gris. D'un gris amoratat com una capa de bisbe. D'un gris que encomana, cap al tard, esgarrifances.
Damunt les roques s'alça, imponent encara, el magnífic castell gòtic que dominava antigament tota aquesta part de l'Empordà.
Altres indrets de Torroella de Montgrí: