Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Casino La Constància va ser edificat el 1889 partir de dues cases situades a la Rambla del Portalet (avui Vidal) i el carrer Sant Roc per la societat obrera i menestral del mateix nom, fundada el 1851. És conegut popularment com el "Casino dels Nois". L'edifici va ser obra de l'arquitecte General Guitart i Lostaló i té un marcat aire orientalista. La cúpula triple, les obertures d'arc de ferradura apuntat, el fris d'arcuacions cegues que ressegueix tota la part superior de l'edifici, els esgrafiats, les gelosies que tanquen les finestres de les golfes, formen part d'un llenguatge historicista o neomedievalista d'arrel romàntica, freqüent a Catalunya des de mitjan segle XIX. Situats al davant o en el seu interior, per una banda, podem servir-nos com a lectura d'una pinzellada de Gaziel de l'adscripció social dels qui el freqüentaven i d'un text de Josep Vallverdú que ens en dóna la visió que ell en retingué en la seva estada a Sant Feliu els anys cinquanta del segle passat. Per l'altra, un fragment d'El mateix vell amor, de Núria Esponellà recrea ficcionalment l'ambient que hi trobà el fill d'un industrial taper que tant freqüentava aquest com el Casino dels Senyors.
El Casino dels Nois ha estat sempre el més viu i genuí de la vila, i el més antic de la comarca, que de fet existia des de 1851. L'expressió «els Nois» a Sant Feliu no vol dir únicament la gent jove, ni tampoc els fadrins, ni els econòmicament modestos, ni res de semblant. Designa sobretot el que podríem dir-ne l'element no anquilosat, obert d'esperit i radicalment «progressista» sense tenir en compte l'edat, la fortuna ni la condició social. El Casino dels Nois sempre ha estat ple d'homes amb cabells grisos o blancs, i ensems buit de fatxendes, d'aquells que «es donen to» fan sonar la bossa o pretenen ser més del que són. En els seus millors temps era una barreja de petits fabricants de taps, de menestrals instruïts, de comerciants desperts, de treballadors autodidactes, de lliurepensadors i de «federals de tota la vida».
El Casino dels Nois conserva la biblioteca, i encara serveix, com a l'origen tots els casinos, per anar-hi a llegir el diari (els casinos van ser una transformació dels primitius «gabinets de lectura»), mentre que la biblioteca del Casino dels Senyors fou venuda tota els anys quaranta. El Casino dels Senyors és un club estàtic per als socis: amb els grans finestrals fa exactament, vist de fora estant, la fila de peixera que altres centres similars s'han guanyat. El Casino dels Nois, que té l'avantatge de ser un edifici en xamfrà, té altes finestres i, a la porta d'entrada, les mateixes vidrieres d'un decorat d'El Cafè de la Marina. Ulleu si us plau l'interior; a dins s'hi succeeixen les discussions, els debats entorn del tal o tal altra notícia de la premsa o de la darrera decisió municipal. Però això s'esdevenia molt més al temps que jo vaig arribar a Sant Feliu: la televisió no havia fet els estralls que fa avui, i el poder de convocatòria dels vells cafès i casinos era més gran.
Alguns vespres feiners, l'avi el duia al casino dels nois. S'hi mostrava complagut. Sabia que allà el convidarien a menjar alguna presa de xocolata i li donarien fitxes de dòmino perquè fes castells. Els homes de la Constància eren més xerraires i divertits que els del casino dels senyors, el cridaven a taula, se'l posaven a la falda i li feien beure algun traguinyol de cafè batejat amb conyac, fins que l'avi deia prou.
—La teua mare mos picarà la cresta —deia referint-se a la jove Carlota.
—Méz, avi —demanava ell.
Aleshores, la ingenuïtat de l'Agustí no detectava encara quina diferència d'origen ni de classe hi havia entre aquells homes i els del casino dels senyors, però la intuïa en aquelles cares rialleres, a les camises bastes de punys ratats amb què havien treballat tot el dia. L'observava quan veia com jugaven a la manilla, deixaven anar renecs i acudits que proferien en veu alta o reien sotragant les espatlles després d'escurar el got de carajillo.
D'aquells records, en tenia una memòria estranya; d'una banda podia visualitzar perfectament els moviments de les mans d'aquells homes: mans depredadores que li feien escrúpol, mans despullades que treien el cap i desapareixien com si juguessin a cuit i amagar; de l'altra, llevat de la cara d'alguns d'ells, poca cosa més en tenia present.
L'avi patern li havia llegat el seu nom, un nom que arrossegava la rèmora d'una història de disputes entre el convent de frares i la ciutat.
Del passat, la població havia conservat memòria del convent benedictí, que es va guanyar mala fama per l'avidesa dels monjos. En temps llunyans, la ciutat s'havia sentit escanyada amb la paga del delme. En canvi, dels monjos del convent de Sant Agustí, que també havien viscut a la població, no se'n tenia mal record. Segurament per aquesta raó, el costum onomàstic popular s'havia decantat mes pel nom d'Agustí que pel de Benet.
Altres indrets de Sant Feliu de Guíxols: