Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta és la torre que va ser propietat de Carme Manrubia, amiga de Rodoreda de les d'abans de la guerra i una de les causes que el 1972 decidís anar-hi a passar una temporada. S'enamorà del paisatge i decidí fer-s'hi una casa, a sobre mateix d'aquesta, separades només per un vial de la urbanització. Mentre l'edificaven va viure al Senyal i aquí va escriure Mirall trencat, els contes de Viatges i flors i Quanta, quanta guerra... Totes tres obres traspuen els paisatges que envoltaven l'escriptora. Podem llegir diferents fragments de la segona que fan referència al poble i al jardí del Senyal i un del pròleg de la primera que destapa moltes claus per entendre la penetració que el context de Romanyà va fer a la seva obra.
El poble és sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d'una muntanya d'alçada lleugera des d'on es pot veure amb una girada d'ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus. Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb grans obertures: molt vidre i poc maó. [...]
Un jardí de cent mil metres. Els propietaris dels xalets, així que van comprar el terreny per fer-s'hi construir el seu recer meravellós, ja el van trobar arboritzat. Hi ha mimoses d'aquelles que els jardiners en diuen «sempre-en-flor», d'aquelles altres que al temps de la florida, que sempre s'escau pel mes de febrer, semblen un pom de boles d'or, i d'aquelles que tenen poca capacitat de florida però que creixen de pressa fins a alçades vertiginoses, dretes cap al cel. Hi ha un camí vorejat de moreres amb les fulles generoses d'un verd cristal·lí. Hi ha til·lers no tan importants com els de Schönbrunn però que Déu n'hi do. [...]
Una olivera de tres branques, signe de pau, senyoreja a l'entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment. S'hi acumulen una dotzena d'àlbers de fulla gronxadissa tota de plata a la banda de sota, mitja dotzena d'arços, un castanyer bord, dos avets, tres pins que aombren migradament la barbacoa, dotze cirerers del Japó que floreixen espès i rosa, i com a arbres fruiters plantats generalment al darrera de la casa hi ha quatre albercoquers, sis pruneres clàudies, sis presseguers, tres cirerers i quatre ametllers per poder fruir de l'espectacle d'una bella florida blanca al pic de l'hivern. L'única flor: roses de categoria. [...]
L'arbre que domina el jardí, tot i que n'hagin abatudes unes quantes per fer lloc als altres arbres, és l'alzina. Arbre de gran monotonia però de gran seguretat. Sense malura, de fulla perenne, resistent a totes les envestides dels vents, que brota segur, que es protegeix la soca amb un gruix de suro actualment poc cobejat pels tapers, però que dóna a l'arbre l'abrigall que necessita i que li permet amb molta parsimònia, això sí, de fer-se centenari. [...]
Però en aquesta zona de xalets preciosos hi sura una mena de malefici, una mena de malestar que emmetzina i que només es manifesta a caiguda de tarda i durant la nit... No passa mai res, no s'ha pogut mencionar un sol fet desagradable, no es pot dir que els lladres hi tinguin tirada, ni els saltacamins, ni persona de costums reprovables... res de tot això. A entrada de fosc, quan els ocupants de les cases corren a tancar finestres i balcons, és perquè els envaeix el sentiment profund tot mirant la lluna o el núvol o les copes dels arbres retallades damunt la transparència o damunt l'opacitat del cel, que cada fulla de cada arbre és un ull carregat de poder i d'intel·ligència, no que els mira, sinó que els observa i enregistra tot el que pensen. Per què?...
En Mirall trencat mor molta gent. Vuit o nou persones, em sembla, Totes han hagut d'anar morint perquè jo ho he volgut, perquè jo he estat el seu destí. Per això, tant les vives com les mortes, les tinc a la vora. Jo les observo i elles a mi. De mica en mica han anat agafant relleu, se m'han convertit en persones de carn i ossos, completament familiars. Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l'ombra de les alzines, on he acabat Mirall trencat. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats. Teresa, Sofia, Armanda, també vénen. Totes pendents de mi i jo dels seus actes. Potser me les trobaré al cel o a l'infern. El notari Riera, que ara calla, em farà retrets: "¿Per què em va donar una vellesa ridícula?" I jo li contestaré: "¿Per què no m'agraeix els moments de glòria que li vaig regalar i tantes intermitències del cor?" Vindrà la Teresa i potser, encara que al final la deteriori, em donarà les gràcies d'haver-la voltada de tantes flors i de tants brillants i d'haver-ne fet, de jove, una dona tan bonica. L'Armanda sé que estarà contenta de la seva vellesa tranquil·la, només amb una mica de mal als peus. Ramon Farriols, amarg per dintre fins a la fi, ni em mirarà perquè massa diners espatllen les persones. Eladi Farriols tindrà vergonya. Me'ls trobaré tots. La Colometa també. Em dirà: "Em vas donar penes, eren les penes de molts, algunes alegries, però a l'acabament del teu llibre et vaig donar una lliçó: encara que tot sigui trist sempre hi ha una mica d'alegria al món: la d'uns quants ocells que es banyen en un toll d'aigua. Contents..." I em trobaré amb la Cecília. "Jo no volia dormir amb l'un i amb l'altre. Jo volia saber qui havia estat el meu pare. Volia saber com era el que m'havia donat la vida, que me l'haguessis deixat veure encara que només hagués estat un moment. No volia res amb tanta de ferocitat. ¿Per què, per què, em vas negar el meu pare?" I jo li diré: "Et vaig fer amb uns ulls tristos que són els ulls més bells del món i et vaig donar una vida, jo i només jo, bona o dolenta, però una vida. I més val això que res". I aleshores vindrà el jardiner de "Jardí vora el mar" i em dirà tot passejant pels camins del cel: "A la paret més alta, ¿què vol que li planti, buguenvíl·lies o glicines?" I jo li diré: "No sigui tan innocent... ¿no veu que a la paret més alta l'única cosa que s'hi pot plantar són camps de núvols i d'estrelles?" Si em trobo amb el mariner de la meva Cristina sé que no em dirà res. Se'm girarà d'esquena, furiós perquè el vaig fer viure durant molts anys aparellat amb una balena. La pobreta Salamandra em mirarà mig amagada darrera d'uns quants brins d'herba. El senyor de "El senyor i la lluna" em reclamarà modestament un pont més de debò per pujar-hi, sense desencís final. Vindran tots. N'hi ha de nous que ja s'acosten i encara no sé com seran. ¿Me'n sento responsable? ¿Han fet tot el que jo he volgut o alguna vegada han anat per on ells volien? No ho sé. Amb tota la meva deslleialtat he tractat d'amagar-los. No són; han estat.
Altres indrets de Santa Cristina d'Aro: