Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest restaurant que ha agafat el nom de la casa de la qual està a tocar, en els anys que Mercè Rodoreda vivia a Romanyà es deia Les Gavarres. Tal com documenta el text de Josep Maria Castellet que hi podem llegir, l'escriptora hi anava alguns dies a la setmana i hi portava els seus hostes. Li tenien reservada una taula rodona prop de la xemeneia. L'altre text que ens pot servir de lectura és de la Rodoreda i descriu la situació de les quatre cases que formen el nucli de Romanyà i hi fa al·lusió al rellotge de sol de rajoles grogues i blaves que encara es troba a la façana del Refugi.
El camí era estret i curt; arrencava de la corba d'una carretera. Estava solcat de reguerons, cobert de pedres descalçades. A la banda esquerra hi havia el jardí d'una torre vella que amb prou feines es veia de tan tapada per cedres i xiprers. La tanca era feta de llates de fusta acabades en punxa lligades les unes amb les altres amb filferro rovellat, mig dissimulada per una gran espessor de xuclamels amb un rengle de lilàs al darrera carregats de poms de llavors seques. A la dreta, després de passar una font sense aigua, hi havia el pati d'una masia molt gran voltat de geranis vermells i rosa morts de set i mig desflorits. Sota d'una parra, a la vora d'un galliner sense gallines, hi havia un gat mort. El sol queia de ple a la fatxada adornada amb un rellotge de sol de rajoles grogues i blaves amb dibuixos de branques i fulles. Era just migdia. El camí desembocava en una plaça que només tenia tres cases, enganxades les unes amb les altres, amb teules renegrides, amb els portals esbatanats com si la gent fos als camps.
Penso que a casa seva, a Romanyà, va ser feliç. L'hivern se li feia dur, sobretot quan petava la tramuntana. Per això, els darrers anys, venia a Barcelona —si podia, d'incògnit total— els mesos de gener i febrer. La resta de l'any vivia a Romanyà, sense gairebé sortir-ne. Amb el vehicle de la Carme Manrubia, baixava cada dissabte a Sant Feliu a comprar vitualles per a tota la setmana. A l'hostal hi anava a dinar alguns dies, cada vegada menys. Tanmateix, li guardaven una tauleta rodona en un racó del menjador, sota un rellotge de pesos, prop de la xemeneia. Tenia el costum ancestral —dels hostes antics— de fer-te menjar el millor i el més car, i sempre li semblava —a ella, que menjava poc— que et quedaves amb gana. A l'estiu dinàvem a la terrassa posterior de l'hostal, sempre més fresca que el menjador. Com he dit, el ritual consistia a tornar a casa seva i prendre cafè i algun licor, i xerrar una estona, no pas més d'un parell d'hores. De sobte, passava un àngel —devia ser un dels seus, especialment ensinistrat— i hom comprenia que la visita s'havia acabat. Sota el sol de ponent, fèiem un darrer tomb pel jardí, agafàvem el cotxe i la deixàvem com l'havíem trobada: sola, ara entrant a casa seva, endinsant-se en la seva solitud, que era la seva vida.
Altres indrets de Santa Cristina d'Aro: