Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest és el nom del mas que Lluís Llach té al poble de Parlavà. Destaca per les seves grans dimensions. És del segle XVII, però conserva una part més antiga, del segle XVI. A les llindes de les obertures hi ha llargues inscripcions en llatí, sempre de caire devot. A la façana de ponent es conserva una finestra renaixentista decorada. Cal destacar la decoració popular del ràfec de teulada i, a l'interior, les espaioses estances de la planta noble, amb voltes de llunetes. Entre el 12 de juny i el 2 d'agost de 1990, hi va fer una estada Miquel Martí i Pol, durant la qual va escriure bona part dels poemes que aquell any mateix publicà amb el títol de Suite de Parlavà. També al mas, després de fer pregoner a les Fires de Girona de el Poeta i Llach van iniciar una estreta col·laboració artística que va donar com a fruit tres discs del cantautor: I amb el somriure, la revolta (1982), que contenia l'"Ara mateix"; Astres (1986); Un pont de mar blava (1993); Porrera (1995) i Temps de revoltes (2000). Davant del mas, podem llegir tres mostres de la suite d'un total d'onze i el text memorialístic en què Llach rememora l'origen de l'amistat i estreta col·laboració.
8
Aquí també és a casa i també el temps
hi transcorre lentíssim, entre dubtes,
plàcids enyors i algun escadusser
somni que els dies dallen, implacables.
Tant se val aquell rastre que vaig perdre,
sense saber-ho, una tarda llunyana,
embadalit com una criatura,
i tant se val aquesta fosca absència
que se m'entortolliga a les entranyes.
Tant se val tot. Aquí també és a casa.
9
No parlo de claror per dir la llum,
sinó de l'olivera i el desmai
que flanquegen la porta de la casa,
ni parlo de l'amor per dir l'amor,
sinó d'una discreta melangia.
Tot és debades, l'horitzó i la nit,
l'esclat i el vent, la ruta i la temença.
No parlo de la mar per dir la mar,
només parlo de mi, cansat, adust,
però, en secret, colpidorament tendre.
11
Potser ja seré lluny, però el camí
no voldria oblidar-lo, perquè sempre
sigui benigne i fàcil el retorn.
Tancant els ulls veuré de nou la casa
i l'heura i el xiprer quan, a sol post,
fa de bon seure sota l'olivera;
tancant els ulls i obrint el sentiment.
Tu seràs lluny també, però el record,
com un vent molt suau, ens unirà
en una sorprenent esgarrifança.
Passat el temps, aquella també fou una nit especial per una altra circumstància. En acabar el pregó, tu i la Montserrat vinguéreu per primera vegada a Parlavà i vam passar els nostres primers dies plegats a casa meva. I tan important com va ser, perquè aquella trobada significa un tomb definitiu en la nostra relació.
Sempre, i sobretot des que vares fotre el camp, parlar de la nostra amistat se'm fa costerut. Em sento una mica incòmode. I no tant per si se m'escapa alguna intimitat que tu voldries més discreta. No, em sembla que va més per un altre cantó. Quan vas marxar, jo vaig aixecar unes defenses ben guarnides darrere de les quals em parapetava i que em van permetre protegir ferides i buits insuportables. A mesura que en les entrevistes parlava de la teva persona i anava sincerant els sentiments, veia com en els paraments que m'havia muntat per anar tirant sense tu se m'hi obrien esquerdes. I tenia por.
Encara en noto les restes ara, mentre escric, però gosaria dir que allà, a Parlavà, asseguts al voltant de la taula, rodona i sempre mal parada, de la cuina d'aquell casalot, ens vam enamorar. Es pot dir així, no? Mancaven les frisances passionals, per sort, però no trobo cap paraula més ajustada a la descoberta de sentiments, complicitats, tanta necessitat de compartir... Tot sabent-nos tan diferents ens descobríem a prop en moltes coses. També goso expressar-ho d'aquesta manera per la il·lusió. Aquella típica il·lusió dels enamorats que la nostra mútua descoberta provocava a dolls. Vam iniciar l'amistat per la porta gran, si es pot dir així. I d'aquell entusiasme n'arribaren sense presses les primeres temptacions de fer coses junts, per estar junts. ¿O et sembla que exagero?
Recordo que, quan te'n vaig posar exemples i t'ho cantava, vas començar a riure. Primer vaig pensar que les meves demostracions et semblaven ridícules. Quan et vaig conèixer millor vaig saber que, quan descobries o aprenies alguna cosa en què no havies pensat, sovint et venien ganes de riure de tan content com et posaves. Aprendre, la gran paraula. Alguna vegada, tot aprenent vàrem canviar el riure pel plor. És el risc d'estimar aquest verb, però això ja són figues d'un altre paner.
Va ser aleshores que em vas dir amb el teu posat senzill:
«Doncs escolta, tu fes volar les melodies sense embuts ni coaccions que jo ja t'hi posaré els versos al damunt».
Se'm va obrir el cel.