Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A principis de segle XX, quan Josep Pla entrava en l'adolescència el seu pare féu construir aquesta nova casa al lloc denominat el Camp dels Ous, en el nou carrer Torres i Jonama obert tot just aleshores per comunicar el centre de la població amb l'estació del tren petit. Avui la casa s'ha convertit en un restaurant portat per una de les renebodes de Pla que li ha posat el nom de "Pa i raïm" de clares ressonàncies en la narrativa de Pla. A l'interior del restaurant o bé en el pati posterior seran llocs adequats per a llegir diferents fragments d'El quadern gris que hi fan referència.
—Avui he passat per davant de la casa del carrer Nou —o del Progrés—, on vaig néixer. La seva façana alta i freda, sinistra, bruta de les escorrialles de la pluja, no m'ha suggerit res; el poder d'evocació de les seves parets m'ha fet un efecte absolutament nul. Cap record concret —si no és el de l'horta de darrera la casa. En canvi, no hi ha res, en la del carrer del Sol, que no avivi la memòria de la meva infància, de l'adolescència, d'un munt de coses que el pas del temps ha gairebé esborrat.
La casa del carrer del Sol, la construí el meu pare en el lloc que abans en deien «el Camp dels Ous», ja obert el carrer que va de la població a l'estació del tren petit. Aquesta casa tingué una disposició contraria a la del carrer Nou, on vaig passar la infantesa. La façana d'aquesta donava a tramuntana, i així els darreres eren excel·lents. Encara recordo les tertúlies en el seu menjador assolellat, amb la petita i tibada senyora Enriqueta, tan bondadosa, lleugerament herpètica, tan ben empaquetada dins de la cotilla. La casa del carrer del Sol, per contra, té la façana a migdia i, per tant, les habitacions d'estar donen a tramuntana i son ombrívoles i fredes. Aquesta situació s'hauria en part corregit amb la construcció d'una galeria sobre les habitacions de la planta baixa. Aquesta galeria, però, no fou mai construïda, i així, des que entràrem a la casa, ens haguérem d'habituar al fred.
Era un fred alambinat, filtrat, concentrat, químicament pur. I no dic res. No es podria pas negar que els dies més inclements i crus no encenguessin la llar del menjador. Però això no era pas massa fàcil. La meva mare era, en aquest punt, un element discordant: deia que el foc porta molt de desordre i fa molta brutícia. I en part tenia raó. Només quan bufava un vent determinat — no recordo ara quin — la xemeneia tirava de baix a dalt, és a dir, normalment. En aquella època ningú no sabia construir una xemeneia, i trobar-ne una que anés bé era un fet del simple atzar, una propina de la divina providència.
El fred era, doncs, coent; els mosaics tenien un contacte glacial; l'aire, fredíssim. La meva mare hagué de confessar moltes vegades — car els seus instints de netedat no li enterbolien pas la tendència a l'objectivitat — que viure en aquella casa era com anar despullat tot l'hivern. Però, una vegada constatat el fet, no vaig pas veure mai que hom intentés corregir-lo més que posant-se més roba a sobre. La meva mare continuava en el seu frenesí d'obrir finestres i portes, encara que gelés. Al cap de mig minut de saltar del llit ja tots els balcons eren de bat a bat. Hom passava el drap sobre els mosaics, cada dos dies. Els dissabtes setmanals eren indefectibles.
12 d'abril. —El meu pare, que em veu donar voltes a l'entorn dels llibres de text, m'invita a pujar a les golfes de la casa.
— Hi estaràs bé — em diu —. Si vols treballar una estona, ningú no t'amoïnarà...
I així, a la tarda, després de ronsejar una mica per tota la casa, he pujat a dalt de tot. Mentre, amb els llibres sota el braç, vaig enfilant els graons, em sorprèn la llum dolça, blana, suau, que baixa de l'ull del teulat. Una delícia.
Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena d'andròmines perfectament ordenades i ben posades. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments. Les finestres s'obren davant d'un terrat acarat a migdia. Des d'aquest terrat es domina el meravellós paisatge dels voltants de la vila, i al fons, dins de les corbes que fan els pujols, es veu una mica de mar. Aquest terrat és una de les millors coses de la casa. Així i tot, feia anys que no hi havia fet acte de presència.
Com moltes persones de família catòlica i de casa més o menys bona del meu temps, he jugat, de petit, a dir missa i a fer de capellà. Aquests jocs es produïen en aquestes golfes mateixes, els dies de pluja, concretament. Recordo que un petit company que venia a jugar amb nosaltres tenia una certa traça tallant casulles amb les amples planes de «Las Noticias». Cerco, entre els fòtils tan ben estibats sota teulada, si hi ha algun rastre dels jocs antics, i no trobo res. ¿Què es deu haver fet d'un altaret de fusta, daurat, amb uns filets blancs, que un any ens portaren els Reis? Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L'ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per a demà. Deixar una cosa per a demà és deixar-la per sempre més.
Altres indrets de Palafrugell: