Ermita de Sant Sebastià

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: El quadern gris, Obra Completa 1 , 1969

Dia de boira. Pujo fins a Sant Sebastià. Tot regalima dins el gran silenci. Arribo a la font dels Ermitans, penjada sobre la mar. Mar de fons —mareiro. La mar bramula sordament. Els pins degoten. Hi ha una lluïssor llefiscosa sobre el granit costaner. Els gavinots planegen, somnolents, en l'aire espès. La boira puja de la mar, pels penya-segats, amb un impuls magnífic. Els torterols ascendeixen, de vegades, rodant sobre ells mateixos; altres s'allarguen sobre el roquisser vertical com si els forcés el desig de tenir una forma... A la llarga sento, però, que la naturalesa directa, inclement, em fatiga i la geologia massa abrupta m'enerva. La solitud de Sant Sebastià em faria l'efecte d'una malaltia. En el camí de retorn el daurat de les vinyes tan moll és d'un color de vi cirera lleugerament aigualit que és una meravella.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: El quadern gris, Obra Completa 1 , 1969

Per escampar la boira, a primera hora de la tar­da, pujo a Sant Sebastià amb el pianista Roldós. En aquest país, la tardor és una pura delícia. És l'època millor de l'any, la més fina. És un temps que incita a sortir a fora, a caminar, a badar davant del paisatge meravellós del país. No fa ni fred ni ca­lor. L'aire és viu. Les coses tenen un punt d'aèria ingravidesa.

Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil. De les xemeneies de les cases de pagès, en surt una lleugera fumerola ensonyada i mandrosa. De dalt de les Pasteres, la mar, en la tar­da que declina, sembla un vidre transparent tocat d'una darrera llum interna: és d'un blau petit, un blauet moribund d'una gràcia alada, fugissera, sen­sible. A l'ermita, mentre s'apaga la tarda, hi ha una quietud, una pau, una solitud corprenedores. El vent perdut és com la vaga música de l'ermita. Quan el far s'encén, hi ha un instant d'enlluernament —que es converteix de seguida en un rodar indiferent. La llum difusa dóna als cristalls una qualitat de teixit viscós —d'ulls de pop. La mar, que els raigs de llum aclareixen, s'arrossega remota i adormida —com un misteri inassequible. En la llunyania de la terra, els llumets de Palafrugell cremen com microscòpiques cuques de llum amb una mandra que sem­bla evitar el seu apagament definitiu.

Autor: Miquel de Palol i Felip
Obra: Poemes de tarda dins Obra poètica , 1985

L'ermita de Sant Sebastià

La nit plana serena. La llum crepuscular
reposa en el silenci d'un món acondormit.
Les cales són penombres roentes, vora el mar.
Damunt de la més alta, l'ermita hi ha florit;
més alta que ella, encara, des de l'ermita al mar
s'estén la Via Làctia, camí de l'Infinit.

Des d'eixa soledat, la fe que és dolça i bella!
Quina ànsia de resar: «Senyor, feu-me pietós
perquè, camí del mar, com qui segueix l'estrella
del Nord, pugui seguir-vos per sojornar amb Vós.

I entendre, al fons de l'ànima del món, el vostre obrar:
aquest Amor immens que viu totes les coses,
que encén els estels d'or, que fa florir les roses
a vora de l'ermita, i fa adormir el mar...!»