Molts estius passo uns quants dies...
Autor:
Maria Àngels Anglada i d'Abadal
Obra:
Les closes
, 1979
Molts estius passo uns quants dies endreçant vells papers i ordenant l'arxiu de Les Closes, és a dir, de can Geli de Vilamacolum, a l'Empordà. Sembla que un imant m'atregui cap als antics lligalls, les escriptures amb paper segellat més "modernes", els plecs de cartes dels besavis, les llibretes on cada hereu anotava any rere any "los grans collits en l'anyada" i els llibres més antics de capbreus de Sant Quirze de Colera, començant pels de bella escriptura gòtica...
Per això, entre els contes on he deixat lliure el vol de la imaginació, s'ha escapolit de l'arxiu i s'hi ha ficat, com el peixet de plata entre els papers, un relat ben històric, arrelat a la vida quotidiana d'un vell casal empordanès...
(Em sap greu que us calgui conèixer Vilasirvent un diumenge a la tarda, perquè el poble us semblarà potser massa quiet, com ancorat en una immobilitat silenciosa. Però els altres dies la Serafina menor —que té més de vuitanta anys— encara feineja per la casa o a l'hort, i no tindria tant de lleure. Abans d'escoltar-la pujarem al mirador de can Moragues i així us fareu càrrec de l'escenari. No restaureu pas decebuts en veure la plana... Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d'àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d'avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.
Vilasirvent des d'aquí dalt us semblarà més gran que no és realment, per l'amplària dels patis i la gran quantitat d'edificacions —cases, pallers, coberts per als tractors, quadres— que s'estenen des del cementiri, a ponent, fins a la petita església romànica que mai no acaben de restaurar, vora els alts xiprers i les atzavares d'una sola florida. Hi ha moltes cases quasi buides: algunes ja mortes, deshabitades, deixades a una lenta destrucció; dues o tres de llogades a passavolants, i altres on el teulat abriga la solitud d\m vell o d'un matrimoni ja molt gran que té els fills —sempre pocs— a ciutat. El poble no arriba ni de bon tros a les tres-centes ànimes, i els nois que volen treballar la terra nodridora sovint no troben una companya que s'hi vulgui casar i s'acontenti de viure en un poble... Com podeu veure, el mar no és pas gaire lluny: la distància que el separa de Vilasirvent és com una resclosa que deixa alenar la marinada i arribar grans vols de gavines fins als sembrats; de vegades, també, alguna filera de collverds, que vénen dels aiguamolls, i en canvi tanca l'allau de turistes; només alguns d'escadussers vénen a escoltar les sardanes, el dia de la Festa d'estiu, a la plaça voltada d'acàcies encara joves i de cases molt velles amb graciosos ràfecs.)
