Casa de Tomàs Garcés

14 d'agost [1973]

La Selva. Quant de temps que no plou! La secada comença de fer estralls. La fruita és menuda: figues, llimones, escarransides. Els grans de raïm sota la verda pampolada semblen magres lledons. Arbres i plantes s'assequen al jardí. El pitjor és que l'aigua de la font, normalment abundosa, és ara només un rajolí que es va aprimant de dia en dia. L'aire no es mou. Quan vindran les pluges? Les esperem, sense creure-hi massa. Sembla que el temps no hagi de canviar mai. S'ha plantat. I ens angoixa com un infant rabiüt quan perd l'alè.

1er. de maig [1974]

Som a La Selva des d'ahir a la nit. Aquest matí, amb bon sol i una mica de tramuntana, he anat fins als Gorgs, al peu de la pujada del coll de Sant Genís. La riera encara porta un fil d'aigua, que de vegades s'amaga sota el pedruscall, després de les darreres pluges. Que verda, la muntanya! L'alzinar del Mas d'en Cervera rosseja de fulla nova. El camí passa entre llargues catifes verdes, a banda i banda. Un esclat de flors silvestres: timó, estepa (blanca i negra), mil coixinets de farigola rosada, i botons d'or, vernissats i lluents. Algunes ginesteres comencen a florir. Passat Quiendalt, els esbarzers destorben una mica, però no punxen. Són tendres, tot és tendre, com el cant del primer rossinyol que he sentit en tornar. Semblava un ocell nounat, que s'assagés tímidament. Fins he dubtat que fos un rossinyol.

Ho era, però. Quan després de seure una estona a les roques dels Gorgs, que fan com una mena de resclosa natural, i d'haver escoltat la tranquil·la cançó del petit salt d'aigua a la meva vora, he tornat pel mateix camí, la Lola del Mas de l'Estela, carregada de lilàs, i més lleugera que un isard, m'ha confirmat que sí, que era un rossinyol. Que cada any arriben i els senten quan comença el treball d'ensulfatar les vinyes, en aquestes primeries de maig.

14 de maig [1982]

Quan som a Llançà, del taxi estant, la bella sorpresa del mar que, impacients, esperàvem, i avui és d'un blau vivíssim. A casa, el jardí, que ens temíem desolat pel vent, és ple de geranis en flor i de malva-rosa.

Les plantes que hi vàrem dur el Dissabte Sant (llorer, menta, farigola) creixen i s'aguanten. Les cabeces de dàlia ja treuen fulla. De les arrels soterrades de la mimosa, sota l'esvoranc que l'arbre va deixar, surten uns brots esperançadors.

Collim una rosa groga. En l'angle esquerre d'una de les portes d'entrada al «claustre», tocant a la reixa, el niu d'ocell que havíem vist formar-se ja és ben arrodonit: rogenques fulles seques de vinya verge el protegeixen. A l'altra banda de la riera, la muntanya. Les grans clapes cremades del novembre es comencen a emmascarar de verd. Són d'un verd molt viu les ratlles de castanyers als còrrecs.

Tres o quatre puputs, amb un crit ronc, passen ran de teulat.

I ara, mentre escric a les golfes, les sento picotejar damunt les teules rovellades.