Cafè de la Marina

ESCENA XIII

Claudi/Caterina

Caterina:    M'ho ha dit la teva mare, que t'embarques...

Claudi (traient-se un paper de la butxaca):

El passatge és aquí... Veus?, és l'Amèrica;

un bitllet d'emigrant no val gran cosa,

però vol dir unes llunes desinflades

sobre el mar gran, la manta a la coberta,

i uns dits en unes cordes de guitarra,

i les cançons dels italians, que riuen

bruts i estibats dintre el celler de proa.

I després vol dir molt: potser fortuna,

pala de fogoner o la trista màrfega,

o l'hospital, o quatre dents de negre

blanques de llum, que xisclen mentre peta

un sol de foc damunt de la camisa,

i un camp de cafè verd, i una taverna

amb la púrria del món, i el got de canya,

i al capdavall potser vol dir una dona...

o moltes dones o qui sap... Fa gràcia

que un bitllet d'emigrant, tan curt de lletra,

pugui dir això... No ho trobes, Caterina?

(Encén un cigarret i amb el llumí comença a cremar el bitllet del passatge.)

I veus?...

Caterina:                  Què fas?

Claudi:                              Aquella bogeria,

allò que el cafeter no sap comprendre!

Caterina:    Claudi!...

Claudi:            Veus, Caterina?, tot s'allunya:

l'Amèrica, les llunes, la guitarra,

i les cançons dels italians, tot crema...

Veus?, ja ha passat... Veus si era poca cosa

el bitllet d'emigrant?... Mira la cendra.

Caterina:    Què vol dir tot això?...

Claudi:                              I tu, Caterina,

tampoc no ho saps comprendre?... Les Amèriques,

lluny tot això, molt lluny, no en queda rastre,

i aquí fa un sol, i es veuen les antenes,

la fusta de les proes amorrades,

i els vidres del cafè, i la teva galta,

i els teus ulls de patir; no ho saps comprendre?

Què et penses que sóc jo? Que sóc un brètol!

Perquè em vaig barallar amb la meva mare,

perquè t'he dit el que t'he dit? Escolta'm...

però no puc, no, no, que em fa vergonya...

digue'm que sí d'un cop...

Caterina:                  I no m'enganyes?

És de debò... Però què et passa, Claudi?...

Claudi: I encara m'ho preguntes?...

Caterina:                          No, no, espera't.

Mira, Claudi, jo abans he de parlar-te;

jo sóc misèria per tothom, les llengües

em pinten de verdet; fins el meu pare

es vol vendre el cafè. Jo ja no compto;

vull dir que si el teu cor se m'acostava

i ara és a prop del meu, més que alegria

i més que tot és aquest foc que sento

i és aquest respirar, però respon-me:

això que fas amb mi, aquestes paraules,

t'han sortit de la sang? No és bogeria?

No és com jugar-t'ho a cara i creu? Escolta'm:

No és una caritat?... Jo estic perduda,

però tinc molt orgull i sóc molt dona...

comprens el que et vull dir? És que m'estimes?

No és una caritat?...

Claudi:                        Si tu t'haguessis

casat amb el qui fos, amb aquell brètol,

o el marxant de Banyuls, saps, Caterina?,

jo et juro que no anava a les Amèriques.

En pots estar segura que et seguia

i t'olorava el cau, i les finestres,

i al que et tingués al llit, fos el més home

o el més valent, et juro, Caterina,

que amb aquest tall jo li guindava el ventre

i te m'enduia amb mi ben arrapada,

ben arrapada contra el pit...

(S'abracen i li besa la boca; els sorprèn la

Rufïna.)

Anit passada, al Cafè de la Marina, els pescadors ho asseguraven: camí del Cap de Creus, a les tardes dels diumenges, dues dames amb vestit Imperi i xinel·les d'argent caminen ulls clucs damunt les ones furioses, amb els braços estesos a NE. Avui, que és diumenge, hi hem anat, rems batent, amb el bot de l'Eusebi. Però damunt la mar mancada, a l'indret assenyalat de l'aparició, s'havia fet una claror tan gran que ens ha calgut també cloure els ulls i estendre els braços a NE. En obrir-los, era negra nit. Els nostres peus eren un teixit d'escata, i per damunt l'horitzó desert s'aixecava un estel de corall immens.