Torre de la Basca

Autor: Mònica Soler i Ranzani
Obra: Les nits de Lola Pàton , 2014

M'agradava anar a jugar a ca la senyoreta Lola, bé, acompanyar la tia a emprovar, i és que la Torre era una casa divertida, i jo m'ho passava bé perquè era com anar a fires i tot era un joc. A la part de dalt de la sala hi havia dos reservats amb una tauleta i una butaca, tots dos comunicaven a la sala a través de dos miralls i des dels reservats es veia tota la sala. Als dos reservats, s'hi accedia mitjançant dues portes amb accessos diferents. La senyoreta Lola i les seves amigues els anomenaven "els discretoris", i a mi m'agradava ajudar la Quima a fer endreça i espolsar perquè a la Torre tot tenia un aire de misteri i diversió, més fins i tot que les golfes de casa, més que els secrets de la Laura, en Tonet i meus, i és que la casa de la senyoreta Lola era màgica. A la cambra de la senyoreta Lola, damunt el llit, penjat del sostre hi havia un mirall, a mi m'agradava descalçar-me i saltar sobre el llit i provar de tocar-lo mentre cantava:

 

"Si tinguessis

molts diners

què faries, Isabel?

Compraria collarets,

arracades de molt preu,

bons sombrers,

guants de pell

i botines de doré"

 

Però mai hi arribava per molt alt que saltés. La Quima sempre deia:

— Aquesta nena sembla de goma.

Autor: Mònica Soler i Ranzani
Obra: Les nits de Lola Pàton , 2014

La senyoreta Lola tenia un gramòfon amb una trompa verda enorme i mentre la tia emprovava les noies ella feia anar la maneta, i com si fes màgia sortia una veu rogallosa acompanyada de música com si estiguéssim davant d'una orquestra de festa major. I és que a la senyoreta Lola li agradava molt de ballar i m'ensenyava passos de ball: vals, rigodó, polca, tango..., fins que totes dues acabàvem ben suades i assedegades. La Quima deia que quan s'està suat no es pot beure fins que t'ha passat la suada, i no ens deixava ni tocar la llimonada fins que la vermellor de les nostres galtes es normalitzava. Cap llimonada, però, treia la set com la llimonada de la Quima amb el punt just d'equilibri entre l'acidesa i la dolçor i aquella olor de llimona acabada d'esprémer...

Autor: Mònica Soler i Ranzani
Obra: Les nits de Lola Pàton , 2014

El cosidor anava de baixa i aleshores va venir la Pàton, que s'acabava d'instal·lar a la Torre. De primer no em va fer cap gràcia, perquè sempre havia tingut una clientela de senyores d'allò més selecta. Però les misses feien falta a casa i m'hi vaig avenir, però amb condicions. No volia que la Pàton ni cap de les seves noies passés per l'emprovador de casa. A casa sempre havíem estat gent com cal i no volia malentesos, ni perdre la resta de la clientela. A més, una dona sempre ha de preservar la seva honra i si és soltera, com en el meu cas, encara més. Vàrem quedar que quan calgués ella em faria avisar i jo aniria a la Torre, sempre de bell dia, i vaig decidir que m'enduria la nena. Amb el temps, però, vaig acabar vestint-les quasi a totes. Em pagaven per endavant, perquè jo no tenia temps per perdre, però eren bones pagadores, gens matineres i presumides, és clar que vivien d'agradar... O no, potser això era el de menys.

La primera vegada que hi vaig anar..., no ho sé, el cas és que una servidora mai havia vist una casa com aquella. La nena es va quedar a la cuina amb la Quima i jo vaig passar a la sala, la casa estava en silenci, encara mig adormida; de matineres, es pot dir que no ho eren. Els cortinatges eren de roba bona i jo per dintre estava mig espantada d'haver anat a parar a un cau de perdició, que diria la meva mare, al cel sia, com aquell, i tenia por de ficar-me en un embolic, però ja era tard, el cor em bategava i les cames em feien figa.