Llibreria Canet

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Darrers escrits , 1984

Sí senyor! Si fa molta calor es posa sobre aquest país una boirina blanca que no deixa veure res. A l'hivern, si s'entaula el mestral del Canigó el clima és horripilant. A cada cantonada s'han de demostrar unes heroïcitats que no se solen tenir. Jo provinc, a Figueres, de la llibreria del senyor Canet, situada a la Rambla, que és molt estreta, petita i molt concorreguda, en la qual vaig ser rebut sempre amb una cordialitat agradabilíssima. Fou en aquest establiment que vaig conèixer Joaquim Bech de Careda, advocat, propietari de suredes a Agullana, que són les millors i més ben tingudes de la frontera i que jo considero un dels homes més intel·ligents i més cultivats de l'Empordà, malgrat haver viscut moltes temporades amb els seus parents d'Alemanya a Palafrugell, que ja és dir. [...]

Al costat de la llibreria hi havia la botiga de l'herbolari, on es feia una tertúlia molt important a la qual assistien el doctor Vila, gran persona i considerable facultatiu; l'arquitecte senyor Pelai Martínez, professor de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, que mantenia una seriositat professoral perfecta, el caixer de la banca Perxés, gran amic dels Canet, tot i pensar, en política, d'una manera diferent, i l'herbolari mateix, que fou un home alt, corpulent i callat. En aquesta botiga hi havia uns versos de Letamendi destinats a proposar a la humanitat una salut eterna. Les nits d'estiu, l'herbolari, armat d'una cadira, s'asseia sobre la voravia de la Rambla per sentir cantar el mussol que hi havia en els arbres del passeig. No sé pas si els mussols canten, però, al vespre, una cosa o l'altra deuen fer, per projectar sobre els esperits curiosos el sentit de la vida.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Darrers escrits , 1984

Era un altre revolucionari com el vell Dalí i l'escriptor Alomar. Ara parlo de molts anys enrere, vull dir quan a la Rambla existí el Restaurant Roig, que fou magnífic. Llavors vaig conèixer algunes persones de Figueres, per exemple el senyor Puig Pujades, botiguer, federal i corpulent, i Jaume Miravitlles, fill de la senyora Sara Miravitlles, que tingué la millor botiga de Figueres; Ramon Canet, llibreter de la Rambla, gran bon home, de loquacitat complicada i espessa; el notari Dalí, que ja he descrit —més o menys. [...]

Quan el dijous compareixia a la llibreria el senyor Vayreda, l'erudit de Lledó, em deia: «Vostè ve a fer el mercat?» «No senyor!» Responia: «Jo tampoc, segui!» I es posava a parlar. Memòria perfecta, grans coneixements, observació constant. De vegades arribava el pintor Llavanera, sempre en bicicleta. Era ciclista. Anava a l'Escola d'Olot en bicicleta; assistia sempre a les curses de cintes i semblava sempre un jove de festa major. Sempre pedalejava, era bon caçador de tords, primari, gran pintor. Quan el senyor Vayreda el veia, quedava parat.

El restaurant Roig, de la Rambla, no era pas dolent. Els rogers a la brasa, vermells, clovellats, no tenien rival. Si no feia gaire calor ni plovia i s'entaulava l'aire de mestral, apareixia un cel enorme, molt alt, prodigiós, impressionant. Viure a Figueres sempre em semblà viure a la Utopia total.

Autor: Isabel-Clara Simó i Monllor
Obra: Els racons de la memòria , 2009

Poques setmanes després, i sense que ningú me n'hagués parlat, anava a parar a una de les llibreries més interessants que he visitat a la meva vida, incloses les de la rive gauche del Sena i les confortables i immenses de Manhattan: la llibreria Canet. [...]

La llibreria Canet va ser per a mi un escenari importantíssim, que em marcaria la vida i que em decidiria de quedar-me, definitivament, a Catalunya. Jo hi anava sovint. I comprava llibres, és clar. O simplement mirava lloms o xerrava amb en Canet. Era jove i d'una timidesa malaltissa, la qual amagava amb un posat ferreny que no enganyava ningú, ni als meus alumnes. Doncs un dia, al principi de viure a Figueres, va ser Canet qui se'm va atansar a mi. Em va dir que em volia ensenyar una cosa extraordinària. L'acompanyava un senyor que jo no coneixia i que portava a les mans una postal d'aquelles dobles escrita a mà, amb ratlles que anaven de punta a punta. Miri, va dir Canet, aquesta postal és de Miguel Angel Asturias (a qui acabaven de donar el premi Nobel de Literatura «per l'assoliment d'una obra literària viva, profunda i arrelada en els trets i les tradicions nacionals de la gent indígena de l'Amèrica Llatina»), i l'hi ha enviat a aquest amic que es diu Xavier Dalfó; no troba que és un fet excepcional? Com a bona tímida vaig fer un gest lleu amb la mà i tot seguit li vaig dir si em podia encarregar El caràcter neurótico, d'Alfred Adler, que aleshores, i encara avui, admirava moltíssim; un llibre que em va resultar cabdal per escriure, molts anys després, una novel·la titulada T'estimo, Marta. Aquest llibre, per cert, un dia va desaparèixer de la meva biblioteca, amb els meus subratllats i les meves notes al marge, i ja mai l'he recuperat, un fet ben curiós si tenim present que els llibres que ens han marcat són com els tresors que acumula l'usurer, i que els vigila amb ulls de llop amb les dents esmolades a punt. Canet, com és lògic, va dir que sí i va anar a escriure la comanda. Aquell senyor —només tenia deu anys més que jo, però anava ben trajat i feia cara d'estar de tornada de tot...— va saludar educadament i va marxar. I tanmateix era Xavier Dalfó, el que seria el meu company de tota la vida, i a finals d'aquell mateix curs em casava amb ell. Encara em retreu aquell deseiximent desdenyós que vaig tenir, a davant de Canet, per la seva meravellosa postal, que un home que havia escrit un llibre tan extraordinari com El Señor Presidente havia tingut l'amabilitat d'enviar-li.