Museu Dalí. Torre Galatea

Autor: Carme Guasch Darné
Obra: Trena de cendra , 2008

Des de petita m'havia familiaritzat amb el món del teatre. El meu pare, que, pel que es veia, tenia bon ull pel negoci, va embrancar-se en un de totalment insòlit a la família: va llogar el teatre municipal de Figueres per un període de cinc anys —si no ho recordo malament—. Jo devia tenir-ne quatre quan el fet d'anar al teatre va esdevenir costum obligat de tots els caps de setmana. Nosaltres disposàvem d'una llotja, la número tres del primer pis, però, en grans ocasions, quan l'èxit de públic així ho reclamava, la cedíem als espectadors que s'havien quedat sense localitats. Jo no m'explicava com el fet d'haver d'abandonar —de vegades un cop començada la funció— la confortable situació de la nostra llotja podia alegrar tant els meus pares, ni tampoc —els dies que la cosa no anava a l'hora— la cara de pomes agres que feien en contemplar la platea mig buida. Més endavant, totes aquestes reaccions se'm van fer intel·ligibles, com també per què no era el mateix els aplaudiments de final d'acte que els dels mutis, o aquell «rau-rau» amb què la gent, impacient, demostrava el seu enuig pel retard en començar.

El descobriment del món de la faràndula per una criatura de pocs anys, més aviat solitària i mancada d'afecte, va ésser al·lucinant. Comprovava amb sorpresa que les senyores tenien dos pits que no amagaven pudorosament com la meva mare o altres dones «normals», i que duien pantalons —això sí, sense bragueta, cordats al costat—. Observava que d'altres nens, més o menys de la meva edat, en lloc d'anar a l'escola com jo, «treballaven» com la gent gran, enfilant-se a la corda fluixa, ballant un xotis o fent «El niño judío» fins a fer-nos saltar les llàgrimes. Constatava també, i me n'enamorava, que els vestits podien ésser extraordinàriament seductors, plens de coses brillants i trastornadores, escotats, curts, colorits i imaginatius. I, sobretot, descobria el món de la música.

La sarsuela estava llavors en tots els teatres i jo hauria pogut cantar la particel·la de les més populars i fins i tot recitar-ne fragments sencers si hagués tingut veu i edat per a fer-ho: tanta era la passió amb què les escoltava diumenge darrera diumenge.

Autor: Carme Guasch Darné
Obra: Trena de cendra , 2008

El passadís que donava la volta a la platea —i que encara existeix en l'actual Museu Dalí— tenia les rajoles blanques i negres com un tauler d'escacs i donava a una mena de distribuïdor d'on arrencava l'escala del primer pis. En aquesta peça hi havia una finestra alta que s'obria sobre la Plaça del Peix i jo, amb la cara entremig dels barrots de ferro, sentia la flaire que hi surava de la venda del dia anterior mentre arribaven a les meves orelles els compassos de «La leyenda del beso» o de «Los gavilanes».

M'agradava molt de ballar. Encara no arribava a casa, repetia les danses que havia tingut ocasió d'admirar, disfressant-me amb qualsevol xal que trobés i, de vegades, amb santa innocència, repetia cançons desvergonyides el significat de les quals no entenia, com el cèlebre «remena, nena» que jo cantava tot fent fressa amb un pot ple de botons a tall de coctelera. Ballar m'era una forma d'expressió i ho ha estat sempre; el que passa és que jo no vaig viure en temps que es pogués ballar sol, com fa ara el jovent a les discoteques, sinó les humiliants situacions que obligaven les noies a esperar —no sempre amb fortuna— que un noi les tragués a ballar. Si això no arribava, a l'insult de la indiferència masculina s'hi afegia la privació de participar en el moviment i en l'alegria dels altres.

De vegades, s'esqueia que feien vodevil. Evidentment, jo no sabia què volia dir aquest mot, ni tampoc què diferenciava aquest gènere de qualsevol altre. Recordo, molt clarament això sí, que els actors i les actrius corrien per l'escena buscant desesperadament llurs pantalons i faldilles, però a mi veure en Josep Santpere amb uns calçotets llargs de quadres em feia riure tant que ni per un moment no em podia semblar excitant. Admirava, en canvi, la rapidesa i la gràcia amb què la protagonista es vestia sense ni tan sols tenir un mirall, però no m'inquietava cap altra cabòria relacionada amb el sexe; és més: el sexe no existia per a mi en aquell temps, ni en el meu lèxic, ni, per descomptat, com a realitat meva o aliena.

Autor: Màrius Carol i Pañella
Obra: Les seduccions de Júlia , 2002

Antoni Pitxot va acompanyar la Júlia fins al museu. Entraren pel portal de la torre Galatea per poder ensenyar-li l'habitació en què passà els últims anys de la seva vida, en una paret on encara hi havia signes, malgrat el temps, d'una de les seves batalles amb el menjar. El director del centre va voler que accedís al museu a través de la mateixa porta que havia utilitzat Dalí per entrar a acomiadar-se'n. Van quedar que es veurien al cap d'un parell d'hores en una cerveseria situada prop de l'entrada principal. I la Júlia va tenir prou temps per submergir-se en aquell món de quadres i objectes, de metàfores i al·legories. En realitat, les dues hores li van semblar un instant. Fins i tot es va emocionar davant la discreta làpida que, situada sota la cúpula geodèsica, indica el punt exacte on reposa Dalí, perfectament momificat, amb el mocador de seda que Caminada li col·locà sobre el rostre, en consideració al suggeriment del mestre. I li va semblar una ironia del destí que la sala principal fos presidida per l'enorme decorat de Tristany i Isolda d'Isidoro Bea. Bea, sempre tan discret, passava a la història com el passe-partout de la tomba de Dalí. Potser el geni va voler fer una mica de justícia al seu col·laborador directe, al seu amic lleial, tenint una obra seva a prop, mentre reposa en el centre del seu univers.