Basílica de Santa Maria

Autor: Carles Fages de Climent
Obra: Dins La vida i l'obra de Carles Fages de Climent , 1983

D'altres, contemplo des de la torratxa a sol post, aquesta opalescència d'ocres i verds que matisen la plana, faixada per les aigües del golf. Només albiro, més alta que la meva, la noble casa de Contreras, materna de la meva mare, on varen néixer i viure dos grans escriptors, també castellonins, el savi jesuïta R. Ruiz Amado i aquell altre atribiliari cosí meu, Luís Ruiz Contreras, al qual encara tants de vosaltres recordeu. I molt més alta encara, com s'escau a la casa de Déu, l'enorme mole de la Seu morada i angulosa com una tela de Cézanne. Si a la seva ombra vellutada he crescut i viscut, dins els seus murs he passat també moments molt dolorosos, com aquells que vaig romandre-hi encarcerat mentre bullien els altars i les vestidures dels Sants fumejaven per terra com tions, en dantesc i espaventable incendi. Aquesta catedral que tots estimem per damunt de tot perquè és l'exponent més alt de la cultura i la història de Castelló d'Empúries, de la qual, fins i tot em sento una mica propietari perquè hi posseeixo la més irrenunciable de les finques: una senzilla llosa sepulcral amb el meu nom de família.

Autor: Carles Fages de Climent
Obra: Les bruixes de Llers , 2003

Magaulí –comte reu d'enveges

reials-, jacent estàtua de pàl·lid

marbre, en l'obaga de la Seu purpúria

vessa el robí de sang, última gota

que sobreïx la copa enverinada.

Autor: Carles Fages de Climent
Obra: Balada del sabater d'Ordis , 2003

Ha vist al vas marmori de Magauli

armat –jacent rere l'altar major

de la morada seu de Castelló-

com l'animeta ix per la boca, i plau-li

d'imaginar que paga l'únic deute.

(Llevat de Déu, no es sap deutor a ningú.)

Del comte foll Guillem de Besalú

no serà més vassall ni emfiteuta.

Autor: Carles Fages de Climent
Obra: Climent , 2009

En l'ampla església de Santa Maria, al capdavall de la nau de la dreta, ben a prop de les meravelloses piles baptismals, una llosa porta escrit: "Sepultura de Francesc Climent i els seus", com per recordar que la vida dels Climent és tradicionalment breu, com les curtes passes que separen les fonts del baptisme de la llosana del vell sepulcre.

Autor: Carles Fages de Climent
Obra: Dins La vida i l'obra de Carles Fages de Climent , 1983

Reconec que el mèrit que accepto no és meu, perquè el dec a la bellesa imponderable d'aquest racó de món.

"D'ençà que conec Castelló d'Empúries, la petita ciutat on m'agradaria viure i morir —va escriure fa molts anys al diari "La Publicitat" el crític Feliu Elias— admiro molt menys el poeta Carles Fages de Climent." Això vol dir que, de l'esperit de les pedres morades de Castelló d'Empúries era impossible que no en sorgís, una hora o altra, un poeta i que el mèrit és tot d'aquesta obra de gegants tan ben lligada als murs i a l'absis d'arestes nervudes i arbotants esvelts de la nostra estimada església catedralícia que és un tot arquitectònic únic amb el Portal de la Gallarda, testimoni de tantes grandeses pretèrites, que decora la façana oriental del meu jardí, el lloc que he triat per a les meves meditacions.

Costa molta feina i molts diners traslladar un difunt, i vull estalviar-ho al meu hereu, jo que no n'he sapigut per mi. No, no vull que em traslladin. Vull morir el més a prop possible de la meva més antiga sepultura pairal.

Tenia 18 anys quan em va ser premiat als Jocs Florals de Girona, un poema que acaba així:

 

I quan arribi l'hora de tenebres

que, en faç del vent, s'apaguin els meus ulls

lassos de llum i fadigats orgulls

i una ampla llosa els faci de palpebre,

ens fóra premi, per silent recer

l'urna clement, que duu el meu nom pairal.

Davant l'altar santíssim del Roser,

ésser os i pedra d'una catedral

a on cada columna és un xiprer.

 

Faig davant vostre, amics, prenent per notari tot el poble, el meu testament, perquè un dels drets més sagrats, una de les llibertats supremes de l'home, és l'elecció de sepultura.

Autor: Modest Prats i Domingo
Obra: Homilies de Medinyà , 2011

El dia 12 d'octubre de 1935 es van casar, a l'altar de la Puríssima de la nostra església, el noi de cal Ferrer de les alegries —en Baldiri— i una noia —l'Enriqueta— que feia un parell d'anys que vivia a Castelló. Recordeu el poema de Maragall, L'Empordà? Hi ha una sirena que surt del mar i que va a trobar-se amb un pastor, i, al bell mig del pla, planten tots dos la cabana de l'amor. Doncs a casa meva les coses van anar just de l'inrevés.

La família del meu pare és de l'Empordà, mentre que, en canvi, la meva mare procedia de la Cerdanya, d'Arànser.

Havien viscut, de sempre, a la Cerdanya, fins que la meva àvia es va casar en segones núpcies amb el mestre del poble —el senyor Molinas—, que era fill de Castelló. Ben aviat, amb la nova família va tornar a baixar al seu lloc d'origen.

Vaig néixer el setembre de 1936. Quan vaig obrir els ulls a la llum, el país vivia la terrible Guerra Civil. Tres mesos després del meu naixement, van matar el meu pare, afusellat a la paret del cementiri de Montcada, juntament amb el seu oncle Gonzalo. A casa, a cal Ferrer, hi quedàrem, destrossats, el meu avi Cebrià —pare de la mare—, la meva tia Lola —que ha mort aquest estiu passat—, la meva àvia Carme —la mare de la mare—, i l'Enriqueta, la meva mare, que era el centre de tot, el punt de referència central al llarg de la meva vida. Aleshores tenia tot just vint-i-cinc anys. En fa tres que va morir, però continua ben viva en el record i en l'exemple de tota la seva vida. És a casa, amb un profund sentit cristià, on vaig anar aprenent el camí del perdó i de la llibertat.