Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'observatori Senillosa, a la finca del Mas Matà està situat al cap d'amunt d'una de les antigues sitges d'emmagatzemar l'arròs. És el punt més alt per dominar visualment tot l'àrea del parc. Situats dalt de l'observatori podem llegir quatre textos de contingut ben diferents i, fins i tot oposats. Es tracta, primer, d'un fragment d'Els herois, de Prudenci Bertrana que ens reviurà amb detallisme, no oblidem que l'escriptor també era pintor, l'aventura de caçar ànecs i altres aus aquàtiques quan les maresmes donaven un aire salvatge i tenebrós a aquests paratges. Després, ens servirem dels rodolins que, el 1994, Miquel Martí i Pol va escriure per encàrrec dels responsables del Parc Natural per celebrar el desè aniversari de la seva creació i de dos poemes de Maria Àngels Anglada dedicats a la salvaguarda d'aquests espais humits.
I l'hora de l'aguait arriba així entre indecisions, temptatives i incidents.
Amagats en l'emmatissat de joncs al mig d'una bellugadissa de pues marejadora; sentint els patacs del vent i de les ones, veieu com es fon la llum lentament darrera les muntanyes, que a penes sobresurten de la ratlla del joncar.
És l'hora fantàstica en la qual ixen estranyes veus d'animals inconeguts d'entre les boscúries de canyes i cenissos, i percebeu el xoc d'ocells que es llancen a les aigües mentre el cor us bat d'emoció.
Els ànecs tarden a venir. De cara al mar esbrinen la violada profunditat del cel amb una atenció gairebé dolorosa.
El sorral es destaca vagament, il·luminat per la llum pàl·lida del crepuscle. En la cresta noteu com una vibració imperceptible. És una boirina carminosa que corre per l'horitzó; és l'arena que marxa. Més lluny, a l'indret d'Empúries, es veuen ja ondular petits monticles que indiquen el començament de les dunes. I vosaltres penseu, amb un cert terror admiratiu, que allò que sembla una lleu fumera a penes albiradora té la força incontrastable d'un cataclisme; que allò ensoterra pobles, vinyes i muntanyes i converteix en xorques les millors terres de regadiu.
Mentrestant el cel de la posta empal·lideix; la fosquedat va envaint la maresma i el fressejar de la ressaga retruny amb més violència.
La passada dels ànecs comença: en veieu de llunyans que creuen la lluminositat verdosa de les albes; en veieu de propers que voguen arranats al joncar, de grossos, de petits i de mitjans, a voladúries, aparellats i algun de solitari. És un espectacle de màgia contemplar-los revolar a contraclaror, amb el coll estirat, lluitant amb la tramuntana, aletejant a voltes entre els plomalls dels cenissos, que branden, s'ajeuen i es redrecen, fressejant asprament, mentre lluu un estel magnífic a cada nova impetuositat de l'huracà.
Alguns passen invisibles amb un xiular especial, altres apareixen del costat de les rompents; són petites volves negres que s'inicien com un pampalluguejar dels ulls, que creixen i es contornegen ràpidament i en trobar-se amb vosaltres s'enlairen i es fonen com dissolts en l'ombra carminosa del zenit.
N'hi ha que es llencen a les aigües amb una rapidesa que astora; ni temps no us donen d'encarar el fusell. Els salsets, sobretot, cauen com pedres entorn de vosaltres, i en va procuraríeu distingir-los en la claredat dels xopineigs entre reflexos de mates, ombres i intransparències.
En fi, durant mitja hora viviu amb els nervis tibants, exasperats, convulsos, regirant-vos neguitosos entre els joncs que us punxen, us traven i se us enreden amb els canons de l'arma.
No sentiu ni la fredor que us entumeix ni la humitat que es filtra per la sola del calçat.
Per acabar-vos d'enardir, de tant en tant un raig de foc brolla de sobte en la negror del joncar i una formidable detonació repercuteix secament sense cap ressonància. Enlloc els trets no bruelen com en les maresmes; diríeu que l'aigua de les «llaunes» és sonora i vibrant com la pell estirada d'un timbal.
Rodolins amb molts paranys per celebrar bé els deu anys
Als aiguamolls de l'Empordà
els flamencs parlen català.
Un ànec mut fa un llarg discurs
i un de coll verd repeteix curs.
Repica fort el martinet
i amb el xatrac fan un duet.
El cames llargues, caparrut,
replica encès a l'ànec mut,
i déu n'hi do el sarau que hi ha
als aiguamolls de l'Empordà.
Als aiguamolls de l'Empordà
tots els ocells són de secà.
La fotja renya el tallarol
i el xarrasclet fa un gran udol;
bitó, torlit i esplugabous,
mig barallats, munten tres xous,
un cabusset fuig esverat
d'aquell concert desconcertat,
i tot són crits, ponent enllà,
pels aiguamolls de l'Empordà.
Els aiguamolls de l'Empordà
tenen deu anys de bon comptar,
i ara els ocells, grans i petits,
tots ho celebren amb confits.
La Guita explica la lliçó
amb un posat de professor,
aprofitant la doctoral
ombra d'en Jordi Sargatal,
i tot és goig i viure clar
als aiguamolls de l'Empordà.
Altres indrets de Castelló d'Empúries: