Observatori Pallejà de la Massona

Comarca:Alt Empordà
Coordenades: 42.213660, 3.101320

El Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà, al qual pertany la Massona, té una extensió 4.824 ha formades per dunes, llacunes salabroses i dolces, prats inundables i zones de conreu. Està repartit entre els municipis de: Castelló d'Empúries (57,4 %), Sant Pere Pescador (12,8%), Palau-saverdera (10,2%), Peralada (8,9 %), Pau (4,7 %), Pedret i Marzà (2,6 %), l'Escala (2,1 %), Roses (1,1 %) i l'Armentera (0,2 %). Els aiguamolls, que en èpoques antigues s'hi havia conreat arròs, ocupaven antigament tot el pla del litoral del golf de Roses i del Baix Ter, però van anar desapareixent per l'expansió de l'agricultura i la ramaderia amb canals de dessecació, la canalització de la Muga i la construcció dels embassaments de Boadella, Sau, Susqueda i el Pasteral. Sis llacunes petites i la gran llacuna o estany de Castelló van desaparèixer.

A la segona meitat del segle XX, la urbanització de la zona, especialment amb projectes com el d'Empuriabrava, va posar en perill aquesta zona humida. El 1976 la campanya "Els últims aiguamolls empordanesos en perill", promoguda pel Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, va alertar l'opinió publica. El 13 d'octubre de 1983 el Parlament de Catalunya  va aprovar la Llei de declaració de paratges naturals d'interès nacional i reserves integrals, i els Aiguamolls de l'Alt Empordà hi quedaren emparats. Posteriorment, han estat requalificats com a Parc Natural. S'hi ha arribat a observar 327 espècies d'aus, entre les quals cal esmentar cigonyes (o gantes, com es coneixen a l'Empordà), l'ànec collverd, el bernat pescaire i la fotja. Actualment, també s'hi pot observar la llúdriga, gràcies al projecte de reintroducció d'aquesta espècie a l'Empordà. Tenint a la vista aquesta zona dels aiguamolls és oportú llegir dos fragments de Proses bàrbares, de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867-Barcelona, 1941) que descriuen com era la zona a principis del segle XX i les múltiples referències geogràfiques que des del pla ens tenen com a referents amb els canvis de temps que podien i poden marcar. També escau llegir tres versions diferents de la llegenda popular de "Lo bruel" situada per aquests entorns. Jacint Verdaguer la recollí per tradició oral quan el 1884 féu estada al Noguer de Segueró, a la Garrotxa, i la convertí en un romanç. Anns després, Carles Fages de Climent en féu una nova versió dramatitzada i, finament, Maria Àngels Anglada en el marc de la campanya de Salvem els Aiguamolls afinals del segle XX es decidí a reescriure la història en vers i prosa per als infants que visitaven l'espai protegit dels Aiguamolls.