Casa dels Valentí

Autor: Gabriel Ferrater i Soler
Obra: Les dones i els dies , 1968

Poema inacabat (fragment)

 

Aquell que va emprenyar el talós

Garcés i el Teixidor renyoc

quan va fer els seus primers poemes,

veureu que hi torna sense esmena.

Vull contar un conte impertinent,

però el deixaré per després

i aniré allargant el meu pròleg.

L'ompliré de gent i de coses

i d'afectes. Diré que sóc

a Cadaqués, en ple melós

i endormiscat mes de setembre

(quan les hiperbòries fembres

van mancant) del seixanta-u,

amb vent de mar sense recurs

(només que aquesta matinada

sembla que es gira tramuntana

i em fa por el fred que passarem,

per bé que l'aire serà net

i neta l'aigua: m'acontenta

més quan és bruta i ben calenta).

El dedicar vindrà primer.

A tu, Helena, que m'has fet

conèixer Cristià que imito

(només que jo del tot no rimo),

dona novella, que has marxat

amb la faldilla de tergal

i el jersei verd, a examinar-te del

Cristià de qui parlàvem

precisament, tan vivament

i els seus mots i els seus arguments

(oh Déu, com ell renegaria

si sabés que d'Erec i Enida

us n'hauríeu d'examinar!)

te'ls aplicaves a cantar

(un triomf de gall t'encenia)

la passió amb què descobries

que les coses que tu has volgut

i que algunes que has obtingut

són velles com les velles faules

i molt mes velles que els exàmens:

a tu, Helena, que ara aprens

a viure (digues, em permets

que vingui a classe amb tu, i m'assegui

al teu costat, fins que me'n treguin?),

que llesta d'exàmens, demà

a la una, veurem baixar

de l'autobús, a tu, Helena,

vull oferir-te aquest poema.

Autor: Helena Valentí i Petit
Obra: Àlbum Ferrater , 1993

Gabriel Ferrater tenia el do de convertir qualsevol conversa i qualsevol paper en una cosa que fes goig d'escoltar o de llegir. Era un do que ell cultivava amb gust i generositat perquè va ser la seva manera d'estar amb la gent. Tenia la idea, ben respectable, que amb les relacions amb els altres no s'hi val a repenjar-s'hi, sinó que demanen un esforç perquè no siguin mera promiscuïtat i perquè esdevinguin una cosa creativa. D'alguna manera, a l'altre, t'hi havies de donar amb honestedat, que era el mateix que dir amb lucidesa.

Imagineu-vos, doncs, el sotrac que vaig tenir l'altre dia, ara fa poc, en trobar les poques cartes d'ell que s'havien salvat de la meva mania d'esborrar petges i records.