Casa de Federico Correa

Autor: Oriol Bohigas i Guardiola
Obra: Dit o fet. Dietari de records II , 1992

El poble de Cadaqués durant uns quants anys reuní a l'estiu tota aquella catèrvola de polítics i d'intel·lectuals lleugerament disbauxats. Un dia Jordi Pujol, en saber que jo anava a Cadaqués, em digué que devia conèixer molt bé Rosa Regàs perquè era la «sacerdotessa local». La Rosa era, evidentment, la sacerdotessa, però el gran sacerdot era Federico Correa. Vaig anar per primera vegada a Cadaqués, amb la Isabel, el juliol del 61, invitats a casa de Correa. Hi eren també Òscar Tusquets i Beatriz de Moura. Aquella setmana se celebrava la gran festa de Sant Frederic, una festa que es convertí en el punt de referència de cada estiu i l'ocasió més adequada per passar llista de tota la gauche divine i per posar-se al dia de les últimes adquisicions d'intel·lectuals nacionals i estrangers, de l'última fornada de top-models locals i dels darrers canvis de parella dels arquitectes, els poetes, els editors, els polítics més esquerrans i àdhuc alguns bons burgesos seduïts també per la gran concentració mundana. No em veig amb cor d'explicar l'envergadura d'aquelles festes ni tan sols d'intentar una llista d'assistents habituals, perquè seria la de gairebé tots els meus amics. I potser, també, perquè la brillantor del record m'obriria algunes nostàlgies —els morts, els envellits, els diluïts en les pròpies frustracions— que enlleganyarien el final d'aquest dietari.

Vaig trobar Rosa Regàs, que només coneixia superficialment, com he explicat en parlar del viatge a Salzburg, el mateix dia d'arribar: al pont de la riera, amb un bikini extremament esquemàtic només dissimulat per una samarreta translúcida i l'embalum d'una gran bossa de patates fregides que havien d'anar a parar a la festa d'en Federico. Em sembla que l'endemà o l'endemà passat vaig fer la primera navegació amb la barca de la Rosa, que tenia un nom que acreditava una certa agressivitat d'erudició literària: Lo Steddazzu. Les navegades —de discreta solvència tècnica però de gran entusiasme lúdic— i els picnics de la Rosa i de tots els seus amics pilotant diverses baluernes nàutiques, eren fites de convivència quotidiana tan importants com les tertúlies d'aperitiu —després de la migdiada i el nou abillament vespertí— a casa d'en Federico.

Els dos anys següents ja ens vàrem estabilitzar en dues habitacions de l'hostal amb una balconada sobre la plaça i la platja, és a dir, sobre els dos centres de diversió nocturna i matinal. Hi recordo un guitarrista flamenc que, de tant en tant, vigilava sense massa cura les nits de les nostres filles, sobretot de la Glòria, que passava un període de somnambulisme i que a vegades s'escapava adormida i passejava per la platja com un esperit en suspens. I Beth Galí, encara adolescent, que venia des de les solituds de Montjoi per lluir les ulleres geomètriques i opaques de Courrège, per endinsar-se mar enllà amb un xicot que acabava de sortir dels calabossos de la Via Laietana o per sentir Serge Gainsbourg a casa de Pere Garcés i Núria Serrahima.

Molt aviat ens convertírem en uns habituals del poti-poti cadaquesenc. No tardàrem gaire a comprar un apartament en un grup de cases que havien construït Òscar Tusquets i Lluís Clotet i en les quals en períodes diversos s'instal·laren l'Òscar i la seva germana Ester amb llurs successives parelles, Ricard Bofill i Serena Bergano, Carmen Balcells, Tomás Maldonado —fins que s'aparellà amb Inge Feltrinelli, que el féu retornar a la normalitat aristocràtica de la societat comunista italiana—, Juan Marsé, Japa Mitjans i tota la corrua d'amics que cada un hi enquibia.

Aquells primers anys encara trobàrem Marcel Duchamp jugant al dòmino al Melitón i Man Ray cruspint-se un bon llobarro a La Galiota, els actors que pul·lulaven a l'entorn de la filmació de Los pianos mecánicos, Los felices 60 o El faro del fin del mundo, Melina Mercuri flirtejant amb Eduard Omedes, la parella Jean Tinguely i Niki de Saint Phale organitzant una paròdia de corrida a Figueres. Suportàvem amb una ironia un xic pretensiosa les aparicions de Salvador Dalí darrere el perfil inhòspit de la Gala i ens engrescàvem amb la tumultuosa catèrvola d'escriptors italians que papallonejaven al voltant dels Gregotti, de Correa, de Núria Serrahima o de les germanes Ana i Ade Maio. I, en contrapartida, una gran estela de banquers milionaris i fabricants de ciment, amb espardenyes i en cos de camisa, es concentraven cada any a casa de Potó Rumeu i de Montse Milà, on la barbacoa funcionava a bons nivells gastronòmics.

A meitat dels anys 70 tot això anà canviant. I és que aquell grup social tan heterogeni ja no podia disfressar l'heterogeneïtat i tothom s'anà situant al grup que en realitat li corresponia. O potser és que tots vàrem madurar i, per tant, envellir. O potser l'acabament del franquisme creà unes noves circumstàncies en les quals la gauche divine ja no tenia sentit i perillava de ser una caricatura de si mateixa.

Autor: Rosa Regàs i Pagès
Obra: Memòries de la Costa Brava , 2005

Anys després, en plena dècada dels seixanta, van arribar més arquitectes, uns convidats a la festa anual que en Federico Correa feia a la seva casa de port d'Alguer, la més original, divertida i concorreguda de les innombrables festes i copes d'aquells infatigables estius. Festes i copes en cases obertes que provocaven sempre la sorpresa d'un nouvingut, que arribava atret pels seus amics professionals, o pel rumor que en algún indret amagat amb vistes al mar, a la llum de la lluna, a les platges sembrades de vaixells, naixia una nit en la qual tot era possible.

Amb els arquitectes Oriol Bohigas, Roser Amado, Ricardo Bofill, Lluís Clotet o Óscar Tusquets i molts més, van venir les dones i els marits, i una sèrie de col·legues nacionals i estrangers, com en Peter Harden, o en Lanfranco Bombelli, dissenyadors com l'Enric Satué o la Toni Miserachs, editors com la Beatriz de Moura, o el francès Fasquelle, escriptors com en Luis Goytisolo i molta gent més al seu voltant, igual que les gavines quan segueixen el solc d'una barca.

L'entusiasme en els continus debats, el desig inesgotable de fer i de conèixer, la capacitat de convocatòria i la persistencia en la conversa sobre art i arquitectura, tant a la platja amb l'aigua fins a la cintura com a les discoteques amb la música eixordant el cervell, van atorgar a aquest ampli i bigarrat grup de gent a Cadaqués una cohesió que continuaría a Barcelona fins ben entrada la decada dels setanta.

A Cadaqués hi havia a més un reguitzell de pintors -Prim, Marsans, Aguilar Moré, J.J. Tharrats o Rafa Durán entre molts altres- que hi estaven instal·lats des dels primers anys del segle, quan la pintura buscava la llum dels horitzons i dels vents per plasmar-se a les teles, i potser per tradició van continuar arribant quan les seves geometries i els seus arabescs ja només necessitaven la llum interior que il·lumina la inspiració i el recolliment.

Cadaqués ha estat des de sempre el paradís dels pintors. La llum els atrau, i les ombres que projecten unes cases sobre les altres i totes plegades sobre l'aigua, a vegades tan immòbil, es reflecteixen en la foscor insondable del mar amb la mateixa precisió amb què apareixen en la primera llum d'un matí clar batut per la tramuntana.

També Dalí, el prestigí del qual encara no havia arribat a les masses i no estava tant en olor de multitud com ho estaria més endavant quan el públic va començar a preferir el personatge a l'obra, i els autocars anaven a Port Lligat per veure'l aparèixer un instant entre les oliveres del jardí.