Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta plaça, punt neuràlgic avui de Cadaqués, en altres èpoques fou coneguda com a plaça de les Basses, després com la de les Herbes i, finalment, se li posà la denominació oficial de Frederic Rahola i Trèmols, fill il·lustre de la població que tenia la casa familiar en aquest indret. Hi podem llegir un fragment: "Els barcos que passen", amb el qual Rahola aconseguí un accèssit a l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de 1901; una prosa costumista de Víctor Rahola i Trèmols, una evocació també costumista d'Anna Maria Dalí i un fragment de la novel·la El carrer de l'Embut, de Pilar Rahola que fa referència a la personalitat del metge i escriptor.
Los barcos que passen (fragment)
Cansat d'envestir lo mar
i de veure terres d'altres
amb lo pes dels anys al cos,
sense ambició ni recança,
he retornat a mon lloc
a sentir les batallades
de la campana que un jorn
per bateig repicava.
Sentint-me ja la pendent
rodolant sense aturar-me,
m'he acostat al cementir
on reposen los meus pares.
Déu me guard de morir lluny
d'aqueixa terra sagrada!
Prenc lo sol i veig lo mar
des de la porta de casa,
mentres reso baix baixet
per tants i tantes com ne manquen
dels qui voltaven ma llar
i dels companys de la infància.
Allà luny passen vaixells
amb les veles desplegades
o llançant lo fumerall
que el blau del cel emmascara.
A totes hores los veig
allà lluny, petits, com passen
portant gent capaltres llocs,
nant-se'n cap altres platges.
«Tu has conegut — diu dirigint-se als seus lectors— el Cadaqués d'auto, telèfon i llum elèctrica; jo he conegut el poble sense fanals i sense comunicacions, el port del contraban i dels mariners d'arracada, envoltat amb la boira de la tradició i el vel del misteri. Jo he viscut en el Cadaqués de les bruixes, sí; de les bruixes! Jo encara n'he conegudes moltes, de bruixes de debò, d'aquelles que feien patir; encomanaven gams, encenien follies i donaven seguitoris. A la nit, senties que et passaven pel costat silencioses i lleugeres. Anaven de tres en tres amb les faldilles emmantellades al cap. Quan la claror de les estrelles aclaria aquells carrers estrets, veies llurs ombres negres que s'escorrien rastell avall empeses per qualque malifeta.
Jo he aconseguit noies embruixades, nens ullpresos, víctimes de mals donats. Fins he hagut de lluitar amb les armes de la suggestió i de la fermesa de la voluntat contra totes aquelles gestes fetilleres de la sargantana, del gat negre, de la salamandra i del lluert.
Pobre Guillem! Jo que l'havia conegut forçut i valent, ferm en la voga, certer amb el traire, decidit i amic de la tabola, no vaig explicar-me la sobtada davallada que va fer. Ja havia anat trona avall i li mancaven pocs dies per a casar-se. Ningú no podia avenir-se del defalliment sobtat d'aquell jovenàs. Com un arbre corretgetat arterament, anà perdent la seva ufanor i anà decandint-se, sens que metges, curanderos i remeis casolans hi poguessin res.
Poc abans de morir-se, la casualitat va portar-me a casa d'una dona que trafiquejava en coral. Volia comprar-ne una branca per fer-ne un present de noces a un amic de ciutat.
Aquella dona era vídua, encara jove, força vistosa i havia donat un xic que enraonar. En donar-li un bitllet de banc hagué d'eixir de casa per a anar a cercar el canvi. Un cop sol, el meu esguard divagant va trobar-se, de sobte, ferit per una visió aterradora. En un calaix obert de la calaixera el retrat de Guillem apareixia travessat per una agulla saquera.
Tot d'una va aclarir-se'm l'enteniment i amb tota rapidesa, com si em conduïssin la mà, vaig alliberar la imatge de l'amic d'aquell flagell esfereïdor.
De tornada a casa sentia que m'envoltava la vaguetat de les influències inexplicables, quan de cop em despertaren les campanes que tocaven a morts. Feia mitja hora que Guillem havia deixat d'existir.»
Passat Sant Sebastià, el soroll del trull es fa sentir arreu, tan gran és la quietud.
Passen dones amb mallals al cap, àmfores que porten sobre els draps (curulls) que han caragolat amb traça. Àmfores plenes d'oli, que regalimant del trull omple les gerres, mentre transcorren les vetlles en què es tracen els plans per al pròxim Carnaval.
Perquè heu de saber que, a Cadaqués, l'oli que les dones porten dalt del cap amb aire triomfant servirà per a fer els més fantàstics vestits de disfressa. Ja des d'ara, mentre encara les minves de gener omplen el poble de quietud i de llum, i el trull funciona, es fan els preparatius.
Mirant figurins, buscant en els més amagats recons de les cases, s'obriran calaixos i armaris i en sortiran puntes, sedes, cintes i barrets de copa, plens de records ja esvaïts. Objectes que, escampats sobre els llits i sobre les cadires, seran font d'inspiració per a fer vestits de fantasia i el que calgui; l'or que han donat les oliveres, tot gronxant-se prop del mar, servirà sobradament per a comprar-ho.
El mes de febrer s'acosta. Mimoses i ametllers cobriran el paisatge de puntes blanques i grogues. Les noies corren d'una casa a l'altra preparant els vestits. Les mares vetllen per ajudar-les a cosir, i els homes avaren els llaguts, encenen els "petromax" i se'n van cap a Cap-de-Creus o cap a Joncus, a llevar les xarxes, que regalimaran sota el llum, plenes d'espeternecs de plata.
Als matins, la vida es concentra en els horts. Les dones renten la roba sota un cel clar, els homes caven o reguen. L'aigua xarbota arreu pels regadius i pels safareigs. Les veus ressonen.
Tanmateix, què es podia esperar d'aquelles fortunes que havien crescut gràcies a usar mà d'obra esclava? Aixó deien les llengües llargues, i era probable, perquè a la Cuba de la seva època totes les fortunes usaven esclaus. I, a més, Espanya va trigar molt a deixar d'usar-los. Recordava un article que li havia donat el senyor Víctor Rahola. El senyor Víctor..., quin gran senyor, amb el cap ben clar i el cervell ple de llibres. Era ell qui duia a Cadaqués tota aquella gent de Barcelona que la Lídia Sabana hostatjava, com ara en Xènius i el senyor Puig i Cadafalch, i molts altres. L'article l'havia escrit una dona, «ix, una dona bo i escrivint articles d'homos...», com es deia?, Monserdà potser, sí, Monserdà, i tot i fet per una dona, aquell article l'havia impressionat. Encara en recordava el títol, «La abolición de la esclavitud», o una cosa semblant. I no tenia més de quinze anys quan l'havia llegit, però li va quedar. El senyor Víctor li deia, «és per això que cal lluitar, vailet, per fer que es homos siguin lliures»...
Altres indrets de Cadaqués: