Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta cala orientada a nord-est, va ser un dels llocs preferits de Josep Pla, fins al punt d'ambientar-hi "Pa i raïm", una les seves narracions més conegudes. Té una longitud de 25 metres i una amplada de 10 i morfològicament hi predominen els còdols. En la seva part més interior, hi desemboca la rieres des Jonquet i a l'horitzó hi controla l'entrada l'illot del Talladofins. En qualsevol punt podrem assaborir la lectura de tres fragments de prosa de Josep Pla, dos dels quals formen part de "Pa i raïm", que la descriuen i la recreen.
El Jonquet és una cala incisa en la roca viva, amb el referit illot [Talladofins] a la seva entrada, que té la particularitat, un cop navegat per la seva major extensió, de presentar al seu fons un altre braç d'aigua que fa amb el primer un magnífic angle d'abric. Aquest braç mor en una minúscula platja, molt poc profunda, amb algues i joncs emergint a tall d'aigua, a l'ombra de les oliveres. Hi ha aigua i dues petites barraques. El Jonquet és una de les cales més resguardades d'aquesta costa i per als afeccionats al mar té un encant indescriptible: la llisor de les seves aigües, en tots els temps; la seva diafanitat i la seva calma permanents; la seva absoluta soledat, el silenci, estàtic i present. Passar al Jonquet vuit dies d'estiu, sense diaris ni notícies, pescant i mirant el mar i el cel, aspirant l'aire fort i càlid impregnat d'herbes seques i de boca de forn de l'oliverar, gronxant els somnis i les olles de peix a la popa d'un vaixell, és una cosa que no té comparació a la vida. Les aigües de la part exterior del Jonquet són molt profundes i molt abundoses en peix, sobretot l'illot de la boca, on, en fons d'algues, abunden els rosats pagells i els rogers vermells, grossos, de carn dura. Però el braç interior és molt poc profund i val més no acostar-s'hi si no és amb embarcacions minúscules.
Jònculs, Jonquet, són noms que al·ludeixen a una planta —els joncs— que creix en llocs frescals, en llocs d'aigua. La curiositat del Jonquet és aquesta: la mar penetra per l'embut obert per la riera entre les dues parets i puja molt endins, riera amunt, fent un petit fiord que és una pura delícia extasiada. L'aiguabarreig de la mar i el torrent té molt poca profunditat, de manera que el Jonquet presenta el curiós fenomen geogràfic d'una platja en formació, d'un aiguamoix en curs de solidificar-se. Ara, jo no sabria pas dir si aquesta platja quedarà en estat d'eterna temptativa o si, per contra, arribarà a prendre la forma normal que tenen les petites platges. Això depèn, probablement, d'una «determinada» torrentada o d'un «determinat» temporal de mar.
Si hom té un temperament una mica donat a viure al marge de l'agitació humana, es pot passar en aquest indret hores molt agradables. Jo n'hi he passades moltes sentint l'esquinç de seda del vent en les oliveres i contemplant les transfiguracions de la llum sobre la calma somnolenta de l'aigua, veient dins de la mar transparent de la cala el pas opulent d'un llobarro, la dormida d'uns rogers sobre la taca vítria d'un fons de sorra o els joells saltironejant sobre la carn translúcida del mirall de les aigües.
Malgrat el mal temps, els dies successius vaig anar al Jonquet, cada dia. En la grisor de la llum, el platejat verdós de les oliveres era una pura delícia de suavitat. La cala dormia en una solitud extàtica: era exactament com si dormís, com si en el seu paratge s'hagués perdut la noció del temps. La immobilitat del mar era absoluta: era com si s'aguantés la respiració. De vegades l'aigua pujava una mica sobre la sorra molla i fangosa i semblava un sospir —com si el mar no pogués aguantar més la contenció i respirés. L'aigua era d'un color blanquinós, esblaimat, amb la tonalitat més mòrbida del gris— pures carícies de la vista. Les aigües mortes del petit fiord, entre les algues morades i el verd aspre dels joncs, semblaven més opalines, més perlejades que el mar. El coster suquejava la humitat del temps.
Altres indrets de Cadaqués: