Casa de Josep Pous i Pagès

Autor: Josep Pous i Pagès
Obra: Quan es fa nosa , 1987

Pare i fill acabaven de sopar vora del foc. La tramuntana bufava furient part defora, esfereint la nit amb els clams, els crits, els gemecs i l'estrèpit paorós d'una enfurida batalla. Feixes avall escabellant les oliveres, baixava de la serra amb remors de monstruosa cavalcada, topava amb el punyal de cases de Vilerta, tan desvalgudes i arrupides tot vora de rost, entre els dos rius, enfellonida d'aquell entrebanc s'arremolinava parets amunt fins a les teulades, esgarrapava les teules, provant d'arrencar-les i endur-se-les con míser estol de fullam sec a la tardor, empenyia les obertures foranes, malda que malda per obrir-les, feia dringar l'anella de totes les portes, bruelava en el canó de totes les xemeneies, regolfava en tots els carrerons i fugia enllà, xisclant i retorcent el brancatge despullat dels arbres.

Cansada del seu esforç, semblava que volgués aplacar la seva fúria: sols deixava sentir un bleix fatigós, que gemegava planyívol en les escletxes; es feia manyaga i humil, perquè l'enemic no malfiés de la seva fingida feblesa. Però tot d'una reprenia l'assalt, més impetuosa i enardida, i les ratxes petaven com andanades contra les parets; finestres í portes cruixien a punt d'esberlar-se, xiulaven com serpents forats i escletxes, cada xemeneia roncava com el mar en diada de llevant, i tot el món era combat i cridadissa.

Mentrestant, en Perot i el seu fill, arrecerats darrera l'escon, acabaven de rosegar en silenci les últimes queixalades, a la feble claror del llum de gresol penjat a un cantó de la xemeneia. El vent que venia de l'escala no deixava el flam en repòs i la cuina era un seguit dansar d'ombres. La llar s'havia afogosat i en el caliver, sense flames, fumaven les estelles mig consumides.

Autor: Josep Pous i Pagès
Obra: La vida i la mort d’en Jordi Fraginals , 1979

La tarda moria dolçament. El sol, a punt de tombar la carena, coronava d'àuries resplendors els cims de les muntanyes. El poble fumava en el fons de la vall, arrupit en la verda rialla dels camps i de les hortes. Esquelles llunyanes de ramats invisibles sonaven en les clapes dels boscos ja ombrius, amb una mena de ressò allargassat, mig de cristall mig d'aigua. I en aquella gran calma del capvespre, el rector baixava la costa lentament, dolorit el cor de les inútils tragèdies que posa en la vida la cega supèrbia dels homes.

Autor: Carles Riba i Bracons
Obra: Obres completes II. Assaigs crítics , 1967

Josep Pous i Pagès va néixer el primer de febrer de 1873 a Figueres, on el seu pare, propietari i metge a Avinyonet, havia cercat refugi durant la guerra civil. Home, aquest, d'esperit obert i de cor generós, era per les seves idees un liberal que militava en paraules i en actes. D'ell aprengué el futur gran escriptor a servir un ideal i a seguir una vocació insubornablement. Batxiller als quinze anys, tot semblava dur-lo cap a la me­dicina. Estudià tres cursos de la carrera a Barcelona, però es fastiguejà de la Universitat, rutinària i burocràtica. D'un sol mestre guardà un record vivent: de Ramón y Cajal. I del que d'ell havia escoltat i vist, un cert plec científic, un gust per l'observació, una necessitat de proves objectives, un rigor en el raonament, en suma, que el caracteritzaren sempre com a home i com a literat. Un intent en el camp de la indústria i del negoci fracassà així mateix. Pous i Pagès se sentia nascut per a les lletres i no vacil·là més a lliurar-s'hi professionalment. Amb la mateixa seguretat de visió es decidí per la llengua materna. No es reduí, però, a explotar la gràcia i la saborosa riquesa del seu dialecte empordanès; partint-ne i conservant-ne com un to, formà sempre al costat dels qui aspiraven a crear per damunt dels parlars locals una llengua comuna de cultura, precisa, flexible i normal. Així el tingueren amb ells, addicte i disciplinat col·laborador, els orientadors del grup de «L'Avenc» i més endavant els tècnics de l'Institut d'Estudis Catalans.

Amullerat als vint anys, visqué un temps a la seva casa pairal d'Avinyonet, amb lleures per a una apassionada presa de possessió de les seves facultats i dels seus mitjans com a escriptor. Publicà en 1900 la seva primera novel·la: Per la vida; en 1902 li fou per primera vegada duta a l'escena una comèdia dramàtica, Sol ixent. A la temporada següent estrenà un drama escrit anteriorment: El mestre nou. La crítica hi veié valentia de pensament, sobrietat i justesa d'estil, seguretat i habilitat en la conducció de l'acció, i saludà el jove autor com una de les millors esperances del teatre català. Pous i Pagès s'instal·là definitivament a Barcelona, una Barcelona agitada fins a la rauxa, indecisa fins a l'abaltiment, fàcil a tot allò de dins o de fora que signifiqués renovació i vida. Pous i Pagès, ànima tota ella moviment, se sentí dins el seu element i polemitzà, orientà, produí i donà al públic. Una novel·la (Quan es fa nosa, 1903) i un recull de narracions (Empordaneses, 1904) conegueren l'èxit. Una comèdia esti­mada avui com a clàssica dins la història del teatre català (L'endemà de bodes, 1904), més encara que passar desapercebuda, fou malentesa; s'hi veié un naturalisme pintoresc, quan l'autor en rigor s'allunyava del que estava en voga al començament del segle. Home profundament lligat a la terra i als seus costums, el que el preocupava i el que ell enfondiria sempre en la seva obra de creador és el caràcter peculiar que hi prenen els conflictes humans, sobretot el de la generositat de cor enfrontada amb l'egoisme i el de l'energia viril enfrontant-se contra les forces hostils del món. És segons aquell propòsit i dins aquesta problemàtica que Pous i Pagès escriví el seu llibre mestre, bella fita en la novel·lística catalana, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals (1912).

Autor: Carles Riba i Bracons
Obra: Obres completes II. Assaigs crítics , 1967

Pous i Pagès revelà en tota ocasió una gran ànima. Parlà quan hi havia perill a fer-ho; callà, per principi, quan era dur per a un escriptor de restar en el silenci. Fou un escriptor combatiu, conscient que els mots comporten idees que cal defensar i guardar. En els seus darrers anys es trobà ésser, i el trobàrem que era, no sols un degà dels escriptors catalans, sinó un centre moral en la vida anguniada del país. Els vells el respectaven perquè el sentien, com ell volia, conservador lleial de tot un llegat pairal i humà que no es pot malbaratar; els joves l'estimaven perquè el veien obert, tot ell projectat cap al futur, inquiet d'una ingenuïtat generosa que els assenyalava camí i tasca a ells. És en aquesta prodigiosa plenitud humana, igualment rica en el que és gran i en el que és petit, que el confirmarà la seva copiosa correspondència privada, quan vindrà l'hora de publicar-la.

Autor: Domènec Guansé i Salesas
Obra: Abans d’ara. Trenta retrats literaris , 1966

Era empordanès, de Figueres. No ho semblava, però havia passat una infantesa i una adolescència tristes, malaltisses. Sobretot, mancades de tendresa. D'infant, havia perdut la mare i tenia madrastra: una bona dona, sembla, però que ell irritava amb el seu esperit de contradicció, amb unes insuportables i inacabables ganes de discutir-ho tot. No vivia a Figueres, sinó en un poble pròxim a la ciutat: a Avinyonet de Puigventós, on el seu pare era metge rural. I en aquell temps la seva petita vida transcorria presidida per la por. Per a anar a estudi, li calia passar per davant del cementiri. A través de la porta mig badada, es veia l'interior: creus negres, túmuls de terra, nínxols guarnits de corones i flors marcides. A l'escola, una escola pública de poble, hi feia de mestre un vell que li semblava d'edat bíblica, matusalèmica, amb la cara de cadàver entre les barbes blanques. Els col·legials més grandolassos el sotmetien a tota mena de vituperis. Fins i tot el lligaven a la cadira i li ventaven plantofades. A les nits li retornaven aquestes imatges, com espectres. Nits de l'Empordà, amb la tramuntana que doblega els arbres: xiulets, veus fantasmals que es filtren per les escletxes; sons lents, esmorteïts i allargassats de campanes; objectes que es mouen sense que cap mà material els toqui. Per a més dissort, una caiguda li produí una hèrnia. I heus-lo aquí, noi de poble, que no pot competir amb els altres a enfilar-se pels arbres, infant empordanès que no pot desfogar-se fent de tritó entre les ones.