Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Mas situat a la carretera de de la Vajol, a quatre quilòmetres d'Agullana, aproximadament. L'edifici principal es recolza sobre una antiga estructura de voltes de pedra que canalitzen una deu d'aigua que abasteix les cuines i davalla fins als horts. El mas presenta una estructura típica, amb coberta a dues vessants i tres crugies perpendiculars a la façana; a l'interior, una sala central i cambres amb alcoves al voltant. Cal destacar també la gran eixida, orientada al sud, amb torretes i matacans defensius. Una gran torre quadrada, amb una balconada superior i sense aparent caràcter defensiu, s'aixeca adossada a llevant del mas. En els darrers dies de la Guerra Civil de 1936-1939, el mas va acollir nombrosos polítics i intel·lectuals que emprenien la retirada. Ens n'ha quedat el testimoni de la mà de tres escriptors, dos polítics i un tercer poeta i novel·lista: Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882-Perpinyà, 1949), Carles Pi Sunyer (Barcelona, 1888-Caracas, 1971), Sebastià Gasch (Barcelona, 1897-1980), Xavier Benguerel (Barcelona, 1905-1990) i Carles Fontserè (Barcelona, 1916-Girona, 2007), dels quals podem llegir diversos textos a l'exterior i, si pot ser, també, de la terrassa estant.
L'altre lloc del mas, més viu i durador en el record, era l'eixida. Una terrassa gran, espaiosa, amb el pis de rajoles vermelles i una barana d'obra adient per a recolzar-s'hi i prou ampla per a seure-hi si hom se sentia cansat. Orientada a migdia, a recer de la tramuntana, el sol hi tocava del matí a la tarda. El seu màxim encant era la bella vista que tenia. Un magnífic mirador des del qual hom veia, com en un vast panorama, tota l'escenografia de l'Empordà, des de les muntanyes al mar. A l'esquerra, els robustos contraforts del Pirineu, amb les roques grises i el verd fosc de les alzines sureres. Després un esglaonament de declivis i muntanyes, de turons i pujols cada cop més baixos, amb tonalitats més somortes, fins a arribar a l'estesa de la plana, blavissa per la distància. Al fons, la corba suau del golf de Roses i el poble arrecerat en aquell perfil que tant em sabia de memòria — de Puig-rom i la Punta del Castell. I enllà, encara la taca blava del mar esfumant-se fins a l'horitzó indecís en la llunyania.
Després de dinar comencem a córrer veus de pròxima marxa. Jo surto a la terrassa del mas abans no es faci fosc. Vull veure encara la claror d'aquest dia, que serà probablement l'últim dia complet de la meva estada ací.
He estès la mirada cap a Ponent, on el sol es desmaia en un esclat de llum d'or. Dono el meu comiat silenciós, però fervorós, al bell paisatge que s'albira, tot recitant mentalment, aquells dos primers versos de la poesia Posta de Salvador Albert, tan adequats a aquest lloc i a aquesta hora:
"Els amples finestrals de la masia,
guaiten amb ulls febrils els darrers tocs del dia".
Jo també guaito aquests focs, vermells com la sang. Quan demà es pongui el sol, jo ja seré més enllà de la ratlla fronterera.
L'astre ha caigut darrera les muntanyes. Sento passar una freda ràfega de tristesa.
A Catalunya s'ha post el sol.
La invasió de Can Perxers per les colles de polítics i funcionaris porta una cosa encara pitjor que l'escassetat de la minestra. Un aire de tragèdia entra amb els nou vinguts. La majoria d'aquests duen escrita a la faç la desolació del cataclisme. El drama intern es reflecteix als esguards, es marca als llavis, i ratlla el front i les galtes amb solcs negrosos.
Una de les remarques més impressionants que avui he fet és la d'aquesta expressió de la faç humana. Sembla que, aprimada la pell pel dolor, l'ànima dels homes es transparenti. El cansament físic no és res al costat de la depressió moral. Els ulls, els ulls, quins miralls sense vels, ara! Hi llegiu tota l'angoixa de les vides trencades, de les llars desfetes, de l'obra costosa dels anys que s'esfondra, la de la dura pobresa que ve. El casal és com un vaixell ple de nàufrags. Alguns serven encara l'esperança de la salvació. D'altres han perdut fins aquesta esperança, i tot ho veuen caigut, trencat, esmicolat, anorreat per sempre. Hi ha persones a les quals no podeu mirar sense sentir una esgarrifança. Aquí teniu unes dones silencioses i quietes, petrificades, que són imatges de la tristesa infinita. Entre aquestes dones, algunes han sofert molt i estan esglaiades de tornar a sofrir: d'altres han tingut una vida benestant i comencen a sentir les privacions de l'estretor i el tast de la misèria: d'altres amb prou feines havien sortit de la comarca nadiua, i ara es veuen llançades lluny, qui sap on.
Els darrers dies, abans de sortir de Catalunya, els vaig passar, junt amb un grup molt nodrit de polítics i intel·lectuals, al Mas Perxés d'Agullana. La darrera aturada, abans d'anar-me'n, em duia a aquell racó empordanès, a aquells indrets que m'eren tan familiars. Era el tros de terra al qual em sentia més lligat. I ara, des de l'eixida del mas, podia veure-la d'una sola mirada, per a fer més punyent i feridora l'enyorança de deixar-la.
El Mas Perxés està ben situat en un pujol a la part alta del terme d'Agullana. És una casa gran, no gaire vella, entre senyorial i pagesa. La principal producció, entre aquells boscos d'alzines, és el suro; però el mas comprenia també algunes vinyes i alguns camps de conreu, i uns quants caps de bestiar. Als baixos de la casa, les habitacions dels masovers, els estables de les vaques, el celler i els magatzems per a guardar-hi el suro. El primer pis, reservat per als senyors, amb la sala espaiosa, els mobles tradicionals i, al davant, la gran eixida amb una ampla vista damunt l'Empordà. I encara, entorn de la casa, altres corrals per al ramat, coberts per a guardar-hi l'herba, les eres i els pallers. Una bona concreció de la vida pagesa tradicional i acomodada.
Com a refugi per a guardar-hi una part del patrimoni era ben triat: per la situació retirada i les possibilitats d'emmagatzematge segur que oferia. En els locals de la planta baixa, de parets gruixudes i voltes resistents s'hi guardaven principalment les col·leccions del Museu Arqueològic, els objectes prehistòrics, la ceràmica i les escultures. Les troballes emporitanes havien anat a parar no gaire lluny del seu lloc originari. A les sales i a les habitacions del primer pis hi havia, ben condicionades, una selecció de retaules medievals. Amb la gran cuina pairal, l'espaiosa sala de respecte i unes quantes habitacions, podien allotjar-s'hi, amb les inevitables incomoditats imposades pel moment, un centenar de persones. Les dificultats vingueren del fet que el mas es convertí en un centre d'abrigall hospitalari, i foren molts més els qui s'hi allotjaren. I com que l'estada d'alguns era molt curta, d'un parell de dies, potser només d'una nit, es fa difícil calcular els qui aquells dies passaren pel Mas Perxés. Fou segurament per uns quants centenars el darrer acull abans de passar els Pirineus.
Quan jo vaig arribar-hi, el dissabte 28 de gener, al matí, feia dos dies que hi havia arribat el grup d'intel·lectuals, venint de Bescanó i de Girona. D'antuvi els fou fàcil d'instal·lar-s'hi; hi havia prou lloc, estris i vaixella, i quant a la provisió de queviures encara en duien alguns i en trobaren d'altres a la rodalia. Però tot seguit la situació canvià. L'allau de gent que afluí al Mas Perxés desbordava totes les previsions, feia insuficient allò amb què hom podia comptar, i havia de fer-se front, amb mesures improvisades, a una situació imprevisible i greu. I sembla mentida que, enmig de tant d'amuntegament i tanta confusió, pogués posar-se un cert ordre, i amb les inevitables ensopegades i fallides, ens en sortírem.
Pel camí, comença a pedregar. Passem per una Figueres amb cases destruïdes i embotellament feixuc. I mas Perxés. No ens acaba de fer el pes. Poca llum. Ens obliguen a transportar matalassos sota la pluja. I mala nit, dormint a terra amb Guansé i Bransuela. S'inicia una etapa de brutícia i de descoratjament.
Fa molt de fred. En una cambra del primer pis, immensa, dormim els homes en una estesa de matalassos i sense gairebé desvestir-nos. Les dones ho fan en una cambra per a elles soles. Alguns companys de la Institució tenen cambra per a ells. El menjar és molt escàs. Hi ha hagut dies d'àpat únic servit a hores inversemblants: les quatre o les cinc. A la nit, hem fet cua per al brou. Les senyores Francès, Artís, Murià, s'ocupen de la cuina. Coneixem hores de tristesa i avorriment. Els matins assolellats, els passem en una terrassa davant un paisatge de meravella. De tant en tant, se senten bombardeigs llunyans. En aquell paratge, l'estrèpit de les bombes adquireix un volum considerable i impressionant. Fumem molt, conversem. Carles Pi i Sunyer seu o es passeja lentament. Comencen a fer-se llistes per a passaports problemàtics en un despatxet veí. Esperem àvidament l'hora de dinar. Passem molta gana. Les tardes són inacabables. Els homes es juguen a cartes bitllets grossos en la cuina, vora la llar. Les dones es reuneixen al primer pis. En Fabra els fa sovint companyia. Tot sol amb els meus pensaments, pujo i baixo inlassablement. En fer-se fosc, en la sala on hi ha emmagatzemat el Tresor Artístic, arriben noticies contradictòries de la guerra. Cada dia varien. El cert és que els feixistes avancen contínuament. Va arribant gent. El mas ja és insuficient. Cal fer torns per a menjar. La brutícia comença a inundar tota la casa. El lavabo ja és inabordable. Cal fer cua per a entrar-hi. No ens movem del mas perquè recuperen els mobilitzats a tot gas.
Els dos primers dies d'estada al mas Perxers també me'ls vaig passar enfebrat i ensopit en una màrfega. Em vaig posar bo gràcies a la sol·licitud del doctor Solé i Pla, diputat del Parlament de Catalunya, antic president de la Unió Catalanista i membre de l'Acadèmia d'Homeopatia. Se'm va asseure al costat, m'observà una estona. M'auscultà, em va fer unes quantes preguntes. Interrogà la meva dona i em portà unes granets de color dins un minúscul tub de vidre. Me'ls va fer prendre. Més tard, potser a quarts d'una, va comparèixer amb una mitja ampolla de xampany i em va fer beure a glops espaiats el que quedava, que era bastant. «M'ho reservava per a un cas d'urgència», va dir amb simpàtica resignació. Va fer més encara: devia ser a la matinada, perquè encara tothom dormia, que m'ajudà a llevar-me i m'acompanyà a la cuina on ja s'atrafegaven un parell de dones.
—És aquest el malalt —els digué el doctor Solé i Pla. A mi m'assenyalà el banc escon—. Seieu.
Al cap d'uns moments m'escudellaren un plat de sopa d'una olla penjada als calamàstecs. Era abundant, espessa, bona. No me n'avergonyeixo: se'm van escapar unes llàgrimes d'agraïment. A partir d'aquell dia vaig trescar com els altres.
El dia 29, dissabte (el 26 havia caigut Barcelona), arribà en Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura. L'endemà, arribà el President, amb en Tauler, que alguns anomenaven «l'inseparable company d'en Companys». En Lluís Companys s'enfurismà en veure estacionats els cotxes igual que en una mena de fontada. Ordenà que els recobrissin amb fullatge.
—... o millor encara: proveu d'ocultar-los sota els arbres. Que no veieu que així parem les dues galtes?
Pujà la graonada que donava a l'entrada del mas, considerà la gent que veia dins, la que hi havia a fora.
—Serem massa boques a menjar i massa a fer nosa —va dir—. Les dones, les criatures, els que passen dels cinquanta anys, que surtin demà mateix cap a Perpinyà. Hi tenim oberta una oficina.
S'organitzà l'evacuació sota la tutela del mestre Fabra. L'endemà, 31 de gener, a primera hora, el bibliobús estava a punt. Igual que els meus companys a la seva, vaig dir adéu a la meva dona. Pompeu Fabra ens confortava afectuosament. Fins i tot, amb intent d'inspirar-nos confiança, s'esforçava a somriure. Però, tot d'una, s'oblidava de nosaltres, se li endurien els trets de la cara, se li encantaven les pobli-les i es quedava mirant fixament qui sap on. A estones, refent-se d'un mal dissimulat estupor, contemplava al seu entorn les coses com si es tractés, pensava jo, no ben bé de coses, sinó de mots, dels noms que, enamorat i savi, havia pacientment inventariat i definit al seu Diccionari. Ja ho sé, em repeteixo, tant se val, però situat de nou en aquella circumstància, no sabria silenciar la seva presència ni deixar d'evocar el perfil romà del seu rostre de pell recuita; el seu aire, segons com, displicent, distant; els gestos sobris, senyorívols, i, a darrera hora, el somriure resignat i dolç i trist que va oferir-nos, mentre anava repetint: «A reveure!» i, al final, les seves profètiques paraules: «Me'n vaig a morir a França», que la seva veu es negava gairebé a pronunciar en veu alta.
—No descuideu, si us plau, la meva dona! —li vaig recomanar ingènuament.
—No tingueu por, m'han fet pare de totes —va respondre.
Altres indrets de Agullana: