Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'edifici de la Concòrdia va ser inaugurat el 1913, segurament sota l'empremta de Josep Azemar que hi mostra un estil de clara transició cap al Noucentisme. Va ser pensat com els d'altres pobles de la zona com un excel·lent exemple d'arquitectura destinada a fins recreatius. En ser-hi a dins, amb l'ambient popular del cafè, podem llegir-hi dos fragments de novel·les, un de Dies de frontera, de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) i l'altre de L'amant catalana de Mussolini, de Mònica Soler Ranzani (Barcelona, 1969) que hi són ambientades.
Venint de Figueres, a l'entrada de la Jonquera, el cotxe gira a la segona rotonda, supera el riu Llobregat i passa per sota de l'autopista i de les vies de l'AVE, que fan l'efecte d'una frontera: s'instal·la amb força la sensació d'haver entrat en un altre món. El paisatge de gasolineres, supermercats i bufets ha estat substituït de manera abrupta per boscos i camps. Després de zigzaguejar durant quatre quilòmetres per una carretera estreta, el cotxe arriba a Agullana, trenca a l'esquerra i, al cap d'un parell de cantonades, aparca davant la Concòrdia.
Abans de reconvertir-se en bar, la Concòrdia era la mutualitat d'Agullana. Àmplia, de sostre alt, no ha canviat gaire en els últims cent anys (encara es mantenen els penjadors per als barrets). Al voltant del billar i del futbolí hi sobra espai per celebrar-hi un campionat de patinatge artístic. No passaven gaires mesos sense que en Pau i la Teresa hi anessin a dinar, a fer-hi un cafè o un vermut aprofitant algun dels desplaçaments motivats per la tesi. Va ser en aquest local on es van citar el 17 de juliol de 2013.
En Pau no havia tornat a Agullana des d'abans de l'incendi de l'any anterior, que va cremar gran part del terme. L'herba que havia brotat al voltant de la carretera li va semblar un bon auguri.
No es pot descartar que tanta insistència de la Vero perquè la Teresa oblidés en Pau l'acabés de decidir a reunir-s'hi una de les múltiples vegades que ell li va trucar. La conversa telefònica va ser breu i civilitzada. En Pau s'havia esforçat per mostrar serenitat i la Teresa no havia trobat arguments de pes per negar-se a una trobada. No s'havien tornat a veure d'ençà d'aquella entrevista crispada al Federal Cafè -feia quinze dies, però semblava una eternitat.
A la Concòrdia la calor era suportable. En Pau va demanar una orxata i se la va beure tan a poc a poc com va ser capaç. Després en va demanar una altra i va repetir el procés. Era com si el rellotge s'hagués aturat.
La Teresa va arribar deu minuts tard perquè no sabia què posar-se. No estava segura de quin aspecte tenir -de quin missatge donar-, i no volia crear malentesos. A l'últim va triar un vestit senzill de lli i unes sandàlies sense taló. El missatge venia a ser: "No he vingut a seduir-te". Ell s'havia afaitat amb cura, s'havia posat una camisa acabada de comprar i uns pantalons que havia fet planxar a la seva mare. El missatge era: "Sóc formal".
Sap que m'agradaria molt que féssim la propera vegada que em vingui a veure? Un llet i cafè a la Concòrdia, que és talment com eren els cafès de la meva joventut. M'hi durà? [...]
—Això sí que és cafè del bo i de veritat, a l'Asil ens posen llet amb un succedani fet de cereals que no val res. Diuen que per a les que estem altes de pressió és millor així. Sí, l'altre dia ja recordo que vaig començar a explicar-li allò dels àlies dels espies, perquè, ja se sap, els espies mai tenen nom ni cognoms i, si pot ser, ni rostre. Doncs, miri, la Clara tenia un germà que era metge, com el seu pare —per a ser més exactes el pare era el metge del papa al Vaticà—, i el germà, que es deia Marcello, era cirurgià, però res és el que sembla i en veritat el tal Marcello es dedicava a l'espionatge i el seu àlies era Fosco que és com se'l coneixia. La Queta, però, no tenia gens clar si la Petacci era una espia que s'havia cregut el paper d'amant del dictador per després perdre'ls, vull dir els papers, perquè el que sí és cert és que la molt fleuma va acabar enamorada perduda, ja no sé si del duce o de l'home, però val a dir que en qualsevol dels casos això era quasi una missió impossible. El cas és que totes —les unes més i, d'altres, menys— n'estaven boges, i aquesta ben cert, i més que cap. El que feia barrinar el cap a la meva germana eren un seguit de reflexions que fan pensar, ja ho veurà. El tema és que la Queta sempre va sospitar de la Claretta, no del seu amor irracional i obsessiu, però sí del fet que podia ser, com el seu germà, una agent anglesa o, si més no, una mitjancera que afavoria de manera secreta i clandestina les comunicacions entre Churchill i Mussolini, amb greus errors: la Clara ho escrivia tot, portava un diari —un modus operandi que l'acostà a l'espionatge—, un amor clandestí mai ha de deixar rastre, no li sembla?
Altres indrets de Agullana: