Mare de la Font

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Canigó , 2002

Per què t'amagues, Camprodon fresquívol,

violeta del bosc en ta ribera?;

en ton sojorn d'eterna primavera

no vols que sentin tos suaus olors?

Ribes, i tu, pastora del Pirene,

que en lo Freser véns a mirar ta cara,

¿no vols que vegen ta hermosura encara?;

poncelles, ja us veuran quan siau flors.

Autor: Cèsar August Torras i Ferreri
Obra: Pirineu català. Comarca de Camprodon. , 1918

La font està situada a cinc minuts escassos de la vila, en el faldar del Bac de Sant Antoni; l'aigua és molt fresca, abundosa i rica en qualitat, tenint fama ben adqui­rida d'ésser apropiada per a l'alivi de les dispèpsies, afavorint les digestions i estimulant l'apetit. Són molts els estiuejants que van a beure'n abans de les hores de menjar. Està ben arreglada, amb bons pedrissos i amb una gran taula rodona de pedra. Té una plaça quadrada formada a son enfront, tapissada d'herba i ben ombrejada, havent-s'hi plantat nous arbres darrerament per a hermosejar-la més. Damunt de la font, en la rosta vessant, hi ha un bosquet de pins jovençans. Son panorama és molt agradable sobre la vall del Ter, des de les Rocasses a la vila, i sobre les muntanyes de Cavallera, de Feitús, de Tragura i del Catllar.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Camprodon, una vall del Pirineu. , 1993

Component líric que igualment flota a la vall de Camprodon, feliç confluència d'elements, els quals, petits o grans, no se supediten els uns als altres, sinó que configuren una panoràmica d'harmonia inhabitual, a la manera també d'aquells fons de quadres del Quattrocento amb els seus paisatges idíl·lics. Res no emboirina l'aire de Camprodon, les distàncies hi semblen totes iguals. Les teulades de llicorella, fosques i lluents, hi posen una nota aristocràtica. unes vaques pasturen i passen els núvols blancs. "Per què t'amagues, Camprodon fresquívol?", es pregunta Verdaguer en un càntic gravat a una de les fonts del poble, dita precisament Mare de la Font, avui devora el xivarri d'un parc infantil. I bé: la sensació que menys dóna Camprodon és la d'amagar-se, sinó que passa més aviat el contrari: es presenta com a centre ben explícit del seu ecosistema, com a exposició solar.