Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església del Sant Crist, va ser edificada l'any 1704 per Antoni Ferrandell Verí, considerat el fundador del poble. Al seu interior, hi destaquen el retaule barroc dedicat al Sant Crist i el de la Mare de Déu de la Trapa, imatge que procedeix del desaparegut monestir trapenc. En l'espai ajardinat presidit per un centenària olivera al davnt de l'antiga rectoria podem llegir un fragment de Lola i els peixos morts, de Baltasar Porcel que representa una escena esperpèntica i sarc+àstica que viu el narrador que havia estat company de joventut del rector que dirigeis la parròquia.
Autor:
Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Lola i els peixos morts , 1994
Obra: Lola i els peixos morts , 1994
La rectoria era una masia repastada, amb un jardinet al davant: un xiprer, un baladre, un roser i cinc bombones de butà. I per allí passejava, nerviosa, Jana Plantagenet. Vaig quedar bocabadat i ella a penes em saludà, enderiada i sense importar-li un borrall que jo hi fos.
La qüestió era una altra i senzillíssima, com em precisà amb urgència el mossèn: la senyora Garganta, la de l'antic dubte adulterí, estava sempre asseguda, ja completament cega, a la sala d'entrada de la rectoria. I aleshores, em resumí Amadeu
estirant-me cap a la casa, amb la Plantagenet que s'havia tret les sabates i ens seguia lleugera i cautelosa:
- Aleshores farem com si només entréssim tu i jo, però també vindrà la Jana. I mentre ella i jo ens n'anirem a dalt a... be, ja m'entens..., doncs tu donaràs conversa a la mare. Només serà cosa de mitja horeta. Potser menys i tot.
Ja érem dins la sala, jo obria i tancava la boca sense saber què contestar ni poder ja fer-ho: la vella dama, vestida de negre amb una certa pompa, seia en una butaca de vímet. La seva cara era grossa, l'aspecte sofert. Es ventava parsimoniosa amb un vano que tenia cacatues pintades. Ens vam saludar, Garganta embullava fil. Jana queda apartada, dreta i tensa, mirant amb rancúnia la cega que destil·lava amabilitats.
Fins que de sobte l'asseguda estirà el coll, avançà el cap i va ensumar aparatosament, com un gos:
- Sento...
- Què, mare?
- Només és vostè amb el meu fill, senyor?
- Jo...
- És clar que sí, mare, ja t'ho he dit! Què penses, ara?
- No... Sentia com l'olor d'una altra persona, potser d'una dona...
«Sent olor de carn humana, ja en menjarem tota sa setmana si el dimoni no mos engana», diuen els gegants mallorquins a les rondaies. Gairebé vaig esclafir a riure o a xisclar, nerviós i destarotat. Però Garganta parlava voluble, empenyent Jana en direcció a una escala del fons de la sala:
- Per aquí defora es ple de gent, amb els coloms. Ens deuen haver fregat a mi i a aquest mil dones, mil homes, mil nens.
- Sí... - acceptava la cega, olorant encara, girant resolta el cap en totes direccions.
- Fa calor, mare. Té, una mica de colònia - afegí el fill, ruixant la vella d'un botellí que tenia al costat, damunt una tauleta, per obstruir-li així l'olfacte.
- Ai, què fas, ai! M'ofegues! - es ventava ella amb l'estol de cacatues, agitada i varada talment un animalot marí adipós i escombrat per l'onam en una platja.
La Plantagenet ja pujava l'escala, les sabates a la mà, amb el capellà darrera que li palpava una cuixa per sota el vestit. Jo estava indignat amb Jana: ni m'havia considerat com a possible aspirant a amant, aristocràtica i despectiva, quan el tabalot de Garganta, que a més era capellà, en aquest cas com si diguéssim un delinqüent, se l'havia berenada literalment en quatre dies! I allí dalt la Plantagenet s'estava eixancarrant a sota d'aquell gripau mentre la maleïda cega, empudegada de colònia, em donava conversa:
- Mallorquí, ai! «sa» cadira, «ses» mongetes, ai i quina gràcia. S'al·lot, es mirai! Quina gràcia! Pensi, però, que nosaltres a les Illes, en la dolorosa circumstància que travessàvem, amb l'Amadeuet que...
Autor:
Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Les Illes, encantades , 1984
Obra: Les Illes, encantades , 1984
El capellà Joanillo, o senyor don Joan-Baptista Ensenyat i Pujol, vicari de S'Arracó, era carca i meticulós, i es dedicà a una desordenada erudició andritxola, que aplegà en dos volums, únic treball, i utilíssim, fins ara fet sobre historia local. Davant els centenars d'expedients que l'anarquia local havia acumulat, el capellà Joanillo s'esverà, elegíac: «Muy poco gusto nos da y aún diremos que sentimos bastante repugnancia en ocuparnos de los horrores, excesos y crímenes de los siglos XV, XVI, XVII y XVIII. Pero al leer tantos expedientes y considerar tanta la sangre derramada, los enconos y luchas entre familias sin que los horripilantes tormentos que en cada tribunal de justicia se gastaban, ni la horca puesta continuamente en acción, fuesen bastante para extirpar la criminalidad...» Dins la cambra de parets gruixudes, emblanquinades, de la rectoria de S'Arracó, davant la carrera ombrejada per la parra, el capellá Joanillo restava un moment aclaparat, demanava un tassó d'aigua amb sucre. N'era, de pesada i demoníaca, la veritat... Però era la veritat, i continuava confeccionant les llistes catastròfiques:
El dilluns de Sant Bartomeu de 1416, Pere Nicolau, cap de bàndol, assassina Jaume Moragues al mig de la plaça del poble, i persegueix i fereix, fent-los abandonar Andratx, Bernat Camps, Jaume Camps i Ferrer Pallisser, i després se'n va a fer un dinar i a caçar porcs amb els senyors de Beniorella...
El capellà agafà un altre paquet d'expedients: és del 1533. A la possessió de l'Evangèlica, Guillem i Martí Bassa i els germans Fortuny assassinen i després cremen Macià Vidal; els Fortuny es carreguen tot seguit Antoni Torres; els germans d'aquests assalten Joanot Fortuny i el liquiden, fent callar així la sang del mort, que probablement reclamava venjança; Nicolau Bruyet, escrivà reial de la Universitat andritxola i batlle de la Palomera, és assassinat a casa seva, d'un cop de llança, per Nadal Fortuny, el qual acompanyaven els seus sequaços Joan Sitges, Ferrer Palmer, Macià Ferrer, Jaume Ferrer, Arnau Moragues, Joan Calafell, Bartomeu Pujol, Antoni Fortuny, Pere Sitges, Miquel Roca i Guillem Bassa... Escriu el capellà: «Tarea muy difícil sería querer trazar una sucinta reseña de crímenes cometidos sólo en el siglo XVI en todos los pueblos del Pariage i principalmente en Andraig.» Medita. Continua: «Y como si el cielo tomase por su cuenta la ejemplaridad...» I torna a copiar coltellades, batalles entre els bàndols dels Vic i els Alemany, robatoris, anys de caos. 167-168
Altres indrets de Andratx:
Indrets