Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Tibidabo és una muntanya de la serra de Collserola. El seu cim més alt té 516,2 m. d'altitud. Hi ha instal·lats un parc d'atraccions i el Temple Expiatori del Sagrat Cor. El temple, inicialment, era una ermita aixecada pels salesians, inaugurada el 1886 durant la visita de sant Joan Bosco a Barcelona. La construcció del Temple del Sagrat Cor, d'estil neogòtic i projectat per Enric Sagnier, es va iniciar any 1902 i es va acabar el 1961. Antigament, el nom del cim era puig de l'Àliga. L'origen del topònimTibidabo és incert, però sembla que és de la mateixa època que altres topònims religiosos de Barcelona, com ara Vall d'Hebron i Mont Carmel. L'expressió llatina «Tibi dabo» vol dir 'et donaré' i es troba a la Bíblia. Quan Satanàs portà Jesús a un mont molt alt, mostrant-li tots els regnes del món, li va dir: «tot això et donaré si et prostres i m'adores» («haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me») (Mateu, 4:9). Des de qualsevol punt del parc des d'on tinguem una bona panoràmica, podem llegir diversos textos: un poema d'Àngel Guimerà; un fragment de l'oda "A Barcelona", de Jacint Verdaguer, en el qual apareixen els principals referents geogràfics que es poden divisar des d'aquesta talaia; un tast de les memòries de Joaquim Maria de Nadal, que parla dels inicis de la capella i el temple, i un episodi de la novel·la Les hores heroiques, de Joan Baptista Xuriguera (Menàrguens, 1908– Barcelona, 1987), en què els protagonistes admiren i identifiquen els diferents punts iconogràfics de Barcelona.
Al Tibidabo
Al darrera Montserrat,
al davant la mar pregona.
Ai, Tibidabo estimat,
miranda de Barcelona!
Tens de dia les abelles
a sota teu treballant;
de nit s'han tornat estrelles
que van per ton cel rodant.
I t'embauma la ginesta,
i ajunten sos cants les aus
als bronzes tocant a festa
i al cornejar de les naus!
Oh Tibidabo estimat!...
Déu te do la vida bona
amb aires de llibertat,
miranda de Barcelona!
Lo Tibidabo
A mi em fa fer
de respatller
de sa cadira immensa
de què son los barrons
eixos turons.
Per sa enorme creixença
de gegant
la plana no és prou gran,
i s'enfila al Puget i als Agudells
que són los boterells
de ma superba acròpolis
i en son filat de cases ja estan presos.
Se tornen ciutadans los meus pagesos:
les onades de pedra ja m'empenyen,
los palaus i les torres ja m'estrenyen.
I encara Barcelona, al crit d'"a dalt"
puja a l'assalt
de ma pinosa encastellada serra
amb closos filferrers que m'engrillonen,
amb ponts i terraplens que em portaran
del tren de foc lo monstre assaïnant
que tot ho romp i aterra.
On Montjuïc, oh Tàber, mes companyes
d'ençà que sou muntanyes:
a Barcelona cal avui pujar
i a nosaltres baixar :
davant nostra Regina
inclinem, doncs, la testa gegantina.
No eren gaires els barcelonins que coneixien el Tibidabo. La muntanya, unida a la serralada per una sèrie de pendents amb camins mitjanament practicables, per la part de Vallvidrera, i per entre els boscos que es continuaven, de l'altra banda, cap a Sant Cugat del Vallès, era pràcticament inassequible pel costat que guaita a Barcelona, per obra i gràcia d'un ample torrent sobre el llit del qual està traçada l'actual avinguda del Tibidabo. Excursionistes i gent jove, especialment modesta, arribaven al seu cim en dies de festes assenyalades, poc menys que practicant alpinisme. Bé és veritat que al seu coronament, llevat de la vista suprema que oferia la vella urbs i la ciutat naixent i el mar blau, que hom pretenia que els dies més clars podíeu veure'l tancat a l'horitzó amb una lleugera silueta imprecisa com un núvol, que era l'illa de Mallorca, no oferia altres atractius que dues petites construccions de migrada simplicitat: el pavelló de la Reina Regent i una capelleta dedicada al Sagrat Cor.
El primer dels esmentats edificis bastit de fusta amb el tipus oriental, tan a favor en aquells temps, fou edificat per obsequiar la Reina Regent quan visità la muntanya durant la seva estada a Barcelona amb motiu de l'Exposició Universal del 1888.
La capelleta era anterior, i fou l'inici del compliment d'una profecia de Dom Bosco —després Sant Joan Bosco— quan vingué a Barcelona l'any 1886 i era el primer símbol de la consagració de la ciutat al Sagrat Cor de Jesús que, temps a venir, es faria mes palesa amb l'edificació d'un temple monumental que dominaria la ciutat i el mar.
Una gran dama barcelonina d'excelsa caritat i singulars mereixements, Donya Dorotea Serra, fou la infatigable col·laboradora de l'obra del fundador de l'ordre Salesiana, i el temple, exvot i promesa alhora, degué especial embranzida a la seva munificència.
–Vull veure Barcelona! –digué.
I tots quatre s'aproparen a la barana de ferro, mirador incomparable de la ciutat gegantina. L'espectacle era impressionant i el grup restà silenciós una llarga estona. Amb les mirades esteses damunt el mosaic infinit, la massa boirosa d'edificis apareixia com un miratge torbador, i cadascú intentava de descobrir un campanar, una casa elevada o el cos ample d'una església.
–Que és bonic! –digué Gracieta a mitja veu.
–No cansa de mirar –féu en Manuel Martí. I no podien abandonar la miranda, embadalits davant el quadre de meravella que s'obria a llur davant.
–Explica'm coses, Joan –exclamà de sobte Sílvia.
–Què vols que digui? –respongué aquest.
–Tot això que veiem. Què és aquell campanar? I Sílvia allargava el braç i assenyalava amb el dit una punta de pedra blanquinosa.
–És l'església del Pi, i al costat hi ha la Catedral. Allí a l'esquerra hi ha la Sagrada Família. Allà a la dreta les xemeneies del Paral·lel. I la muntanya de Montjuïc, i la línia del mar al fons.
–Veus els dos braços de Santa Maria del Mar? –saltà Gracieta contenta.
–Veiam si trobes la plaça de Catalunya i la Rambla? –afegí en Manuel Martí.
–Sí, sí. Ja la tinc! És aquí, seguint el meu dit. Al fons hi ha el monument de Colom.
Tornaren a restar silenciosos fins que Sílvia féu un comentari, d'una manera espontània.
–Cada ratlla és un carrer. Sembla un dibuix molt gran. Es diria que són els camins d'una ciutat encantada, adormida en aquesta plana suau i voltada de muntanyes protectores. No es veuen ara l'agitació i el neguit, no apareixen les lluites ni les desavinences, ni se senten els crits ni les veus. Des d'aquí tot és quiet, adormit, immòbil. Afortunadament no es poden distingir els homes. Ells ho espatllarien tot.
–I, no obstant, hi són –apuntà en Joan Ventura.
–Són com les formigues que viuen al cau –digué en Manuel Marti.
Gracieta es girà i veié els braços de la Talaia, horitzontals com les ales d'un molí de vent.
–Hem de pujar a la Talaia! Vine, Sílvia! No tindràs pas por?
–Encara hem d'anar més enlaire? Voleu tocar els núvols? Què podrem veure des d'allí dalt, que no veiem des d'aquí?
–Si, sí. Hem de pujar a la Talaia! –repetia Gracieta.
I, en efecte, hi pujaren tots quatre. L'aire despentinava les noies i, aquestes, s'esforçaven amb les mans per retenir els cabells damunt les orelles i evitar, així, que els vinguessin a la cara. Però els era difícil d'aconseguir-ho. En Joan i en Manuel les miraven i reien. Quan la barca inicià el moviment ascendent sentiren una sensació de buit als peus, i veieren el cos enlairar-se com un globus. Una vegada perdut el contacte amb la terra ferma, s'abandonaren al fïmbreig de la balança gegantina, la qual els suspengué enlaire, a una gran altura, fins a posar-los dalt de tot en una posició vertical. El cor s'encongia a dins del pit. S'esforçaven per mirar al lluny, però llur esperit no estava tranquil, i una emoció mal continguda els privava d'orientar l'interès i de fixar l'atenció. Després, a poc a poc, baixaren pel costat oposat i experimentaren una secreta alegria a mesura que s'aproparen de nou a terra. En ésser al peu de la màquina, les noies esclafiren a riure. Sílvia s'agafà amb les dues mans a un braç d'en Joan Ventura, per cercar un refugi consolador, i així sortiren de la barca.
Altres indrets de Barcelona: