Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'ermita de Santa Fe ja ens consta edificada a partir de 1201. A partir del segle XIV estigué a cura d'un ermità depenent del rector de Fogars i en el XVII fou renovada. La seva façana, ara força descurada, guarda l'encís de les velles capelles rurals, amb el seu campanaret d'espadanya, força descentrat, i les dues finestres baixes per a mirar l'interior. Es comunica per l'interior amb l'edific de l'antic hotel, un edifici neomodernista que es construí sobre el que abans era un simple i popular hostatgeria.
A principi del segle xx, Ramon de Montaner i Vila, editor barceloní, va comprar la vall de Santa Fe a la família Alfaras de Sant Celoni. L'any 1912, Júlia de Montaner, comtessa i propietària del castell de Santa Florentina de Canet de Mar, casada amb Ricard de Campmany, va encarregar el projecte de l'hotel a Pere Domènech i Roura, fill de Lluís Domènech i Montaner. L'edifici, d'estil neomedieval amb torres i merlets, va ser construït amb carreus de granit extrets de la mateixa vall. Com que no hi havia electricitat, prop del nou edifici es va fer construir una presa, que avui es coneix com l'Estanyol; aviat va ser insuficient i, el 1920, es va iniciar la construcció d'un segon pantà, que va ser acabat el 1935. El 2003, l'hotel va ser venut a la societat saragossana Aramersa, que també són els amos de Cerveses Moritz. Va tancar les portes a finals del 2009. Recentment, l'establiment s'ha tornat a llogar, de moment com a bar.
Davant de l'ermita podem llegir un text memorialístic d'Antoni Busquets i Punset sobre la darrera excursió que Verdaguer va fer al Montseny, el 1901, de la mà dels redactors de la revista Joventut i dos poemes que són dedicats a cantar la pau idil·lica del paisatge i l'ermita. El primer de Guerau de Liost denota com n'era de diferent la vall en el seu temps, el que ara són fagedes i bosc abans eren prades on també hi havia molines que talleven fusta. El segon, és un poema de Josep Punsola (Mataró, 1913-1949) en forma de cançó senzilla que canta l'encís d'aquesta vall alta montsenyenca.
Santa Fe, primaveral
Enllà del prat, l'ermita
que presideix la vall,
tremola de petita.
Quan, del migrat batall,
en el cloquer mesquí
ressona el primer toc,
un núvol de setí
com un insecte groc,
peona, extasiat,
de la blavor del cel
per l'ònix laborat.
Pausat, respon un bel,
agulla en el vellut
d'aquella quietud.
Santa Fe
D'on vinc, amic...?
D'allí, de la vall alta:
d'on hi ha el narcís,
la flor, d'amor, malalta,
de blanc encís.
D'on pugen les dreceres,
entre brancals,
per a veure llums primeres
als cims més alts.
D'on, enmig de fagedes
d'alta claror,
llisquen llàgrimes fredes
de neu en plor.
D'on conta fets estranys,
un bon ramell,
un roure de cent anys
a un faig novell.
D'on cada rossinyol,
mestre i senyor,
alumne té al seu volt,
que és trobador.
D'on xerren les esquelles
a bruns pastors
el que fan les abelles
dintre les flors.
D'on l'aigua pot escriure
de llibertat,
damunt la plana lliure
del verd del prat.
D'on ni tan sols fa falta
un llac serè...
D'on vine, amic...?
D'allí, de la vall alta:
de Santa Fe!
Al santuari [Santa Fe] hi bullia la gent: amb això no cal dir si el sopar seria pintoresc. Encaixàrem amb el valent catalanista senyor Monjo de Vilassar i amb l'exdiputat a Corts, senyor Maluquer, de qui ens digué mossèn Cinto que havia fet sentir nostra llengua al Congrés recitant aquell final de l'oda a Barcelona: "Qui enfonsa o alça els pobles és Déu que els ha creat"
També hi havia un aplec de noies que ens regalaren a les postres amb un seguit de cançons populars catalanes i amb "L'emigrant", que en aquells cims produïa un efecte sorprenent amb ses gemegadores estrofes, que feren humitejar els ulls de son autor, encomanant-nos una tristesa dolça, fins que ens enardiren les solemnials notes dels Segadors, cantades 'per tots els concurrents, i acabant amb visques a Catalunya i a l'autor de L'Atlàntida.
Altres indrets de Fogars de Montclús: