Pla i convent de Santa Teresa

La llum blava (fragment 1)

Doncs, bé: al cap d'una hora d'aquesta escena, entre les empentes de la Rambla de la ciutat, s'anava obrint pas amb tots los treballs l'hereu Vilalta tot sol, amb lo barret tou blanquinós tirat a sobre els ulls i aixecant lo cap per sobre de la multitud per no perdre de vista una pageseta senzillament vestida, alta, airosa, de majestuós andar, que també es feia fer pas entre la rebogada de la gent i del bestiar, tenint de la brida una euga superba de color roig amb clapes blanques, com poques n'haurien eixides a fira de tan bona estampa.

La noia, en sent al carrer dels Caputxins, prengué la direcció de la carretera de Roda, caminant a bon pas estalonada per la bèstia, que ajogassada li tocava el braç amb lo morro, havent-se-la d'apartar tot sovint amb una estirada de la brida. Corprès de totes dugues, en Conrad trencà rebent pel carrer Nou. Entrà disparat a una casa que allà a prop hi tenia, i amb un dir Jesús ja tornava a ser al carrer, muntat en la seva poltra bertranyesa, excel·lent animal, blanca com un glop de llet, i d'una marxa que havia de ser un regalo pel cavaller.

En Tomàs es queda a fumar al menjador, prop de la Laura i d'unes quantes persones amigues.

—Feia dies que no se't veia! —interroga la Tere­sa a una noia amiga de les Torroelles.

—He fet tres setmanes d'exercicis a les Esclaves.

—A perdre el temps, has anat —rectifica l'amo Muntanyola amb aire de savi—. M'hi volguessin a mi; us explicaria cada història de confessionari, que no us vagaria pas d'avorrir-vos.

—El greu que em sabia tornar a casa! —es la­menta la noia sense fer cas de l'exabrupte de l'home.

—Qui us feia les plàtiques? —demana Teresa.

—El padre Carmona. Que bé que parla! L'últim dia sobretot, no sé pas què ens va explicar del diable i de l'infern; no vaig acabar d'entendre'l, però els asseguro que jo estava tota esborronada; més que més amb l'espant que ens havia donat la germana Agnès en dir-nos que acabava de veure un dimoni dels petits a l'hort! Pensa quin esglai! Totes les germanes hi van córrer amb la mare priora a dir una oració molt antiga per a allunyar el mal esperit. Fet i fet, era que s'havia escapat la mona del jardí dels amos del Pujol.

—Nosaltres vam anar a missió a la Caritat —diu la Teresa, displicent—. Predicava mossèn Ramón Casassa.

—És un sant baró —observa la senyora de Torroella, que entra per saber què s'enraonen el matrimoni Muntanyola.

Se'ls acosta la Teresa amb la noia dels exercicis a les Esclaves. En Tomàs de seguida reprèn el to de befa.

—Tu sí que acabaràs malament si t'acostumes a passar temporades amb monges, i sobretot de les de l'anomenada d'aquell convent!

—Més bona anomenada que no et penses, heretge! No sé si saps que una de les fundadores és santa i era de Comarquinal. A hores d'ara ja treballen a Roma per la santificació de la beata Maria Rosa del Calvari, de la mateixa ordre.

—Ja se n'ha acabat la mena, dels sants, aquí!

—No ho creguis —adverteix Teresa al seu germà—. Corre la veu que hi ha alguns casos de visió i altres fets sobrenaturals al convent de les Esclaves i a les Mosteles.

—Sols que no volen divulgar-ho en vida de les monges. No se'n parla fins després que moren. Als convents de Comarquinal passen fets miraculosos, més que la gent no es creu.

—És que a còpia de dejunis es mig moren de fam —insisteix l'amo Muntanyola—, i no eren pas visions allò que jo vaig veure quan era noi, d'aquestes Esclaves. Ja ho sap la Teresa, oi?

Però la germana no vol escoltar les paraules irreverents, i se'n va amb l'amiga. El senyor Llibori i la vídua de Torroella no gosen exterioritzar el desig de saber el misteri; però no es mouen.

—No vol escoltar-me perquè sap que dic la veritat. I és ben cert que quan varen canviar de con­vent, entre les runes de la paret del cor van trobar calaveres de criatura.

L'oncle i la senyora s'horripilen i no volen escol­tar mes falsedats. La Laura torna a mirar pel vidre del balcó la tarda clara, que ja comença a declinar dolçament.