Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La primera catedral de Vic la tenim documentada l'any 516. Amb la invasió sarraïna (717-718), fou destruïda, i no se n'edificà cap altra fins a la repoblació del territori d'Osona pel comte Guifré I el Pelós (886) i la restauració del bisbat. Aleshores es construiren dues esglésies catedralícies, la Sant Pere i la de Santa Maria la Rodona. Aquesta fou aterrada el 1787 quan es construí la nova catedral barroca. Al paviment de la plaça, s'hi pot veure el cercle que marca la seva localització. L'antiga catedral fou substituïda per la que manà edificar l'abat Oliba, bisbe de Vic entre 1018 i 1046, en estil romànic. Tenia una nau, amb transsepte de cinc absis i cimbori. D'aquesta edificació es conserva el campanar i la cripta, els capitells de la qual són del temple anterior. A més, al Museu Episcopal de Vic es conserven alguns relleus amb figures de la portalada romànica i capitells del claustre, de gran qualitat escultòrica. Del segle XIV daten el claustre d'estil gòtic i el retaule de l'altar major, acabat per Pere Oller en 1428.
Amb el temps, però, una reconstrucció completa fou cada vegada més necessària, i cap a finals del segle XVII s'enderrocà la catedral per fer-ne una de nova planta d'estil neoclàssic obra del viagatà Josep Moretó i Codina. La primera pedra del nou temple es posà el 1781 i es consagrà el 1803. L'interior consta de tres naus de la mateixa altura, separades per pilastres corínties (de dimensions clarament desproporcionades entre els fragments d'arquitrau i el conjunt de capitells i pilars), un transsepte poc pronunciat, una coberta de voltes semiesfèriques i una cúpula en el creuer, i absis poligonal. Les naus laterals tenen sèries de dues capelles sota cada tramada de voltes.
En qualsevol punt de l'interior de la catedral podem llegir un fragment de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, la protagonista de la qual, en moments de desolació, entrava a refugiar-se en el temple.
Li agradava refugiar-se del gran vent de març...
Autor: Miquel Llor i ForcadaObra: Laura a la ciutat dels sants , 1979
Li agradava refugiar-se del gran vent de març en la tebior serena de la Catedral, profunda d'ecos, de silencis, de penombres gòtiques. Enllà dels finestrals, passaven els núvols duts pel vent. Li feia l'efecte com si tot el temple, transformat en una nau prodigiosa, es capbussés entre les ones irreals d'un mar de somni; fins en sentia vertigen. Aclucada d'ulls, el cap endarrere i les mans agafades al banc, li semblava com si s'enfonsés en l'abisme de tenebres, ella i totes les columnes, els altars, els canelobres i les imatges santes. De seguida la llum encenia gloriosament el rosetó central i el vaixell pujava cel amunt, com si s'emportés la Laura d'aquell abisme ombrós, cap a unes altres terres més serenes, sense conxorxes de cunyades i oncles, ni marit, ni somriures, ni pecats, on podria seguir converses amables, lliure de fatiga, i estrènyer la mà a qui us ofereix llibres i diu, amb veu tranquil·la, sense invectives dissimulades:
—Avui sí que tornaria a escoltar aquell fragment d'ahir tarda. Fins aleshores no vaig fer-me'n ben bé càrrec.
I sense adonar-se'n, en recordar aquella veu greu i neta, la Laura no pot estar-se de sospirar:
—Pere!
S'estremeix com si algú d'allí prop hagués dit aquell nom i li descobrís un secret. Se'n torna a casa amb la rapidesa d'un que fuig, perquè fuig d'ella mateixa, com si colpejant de talons les pedres ofegués el so d'aquella veu insistent, que ha proferit un nom com una inculpació. No és sols el nom, sinó que s'acompanya dels trets d'un rostre angulós, d'uns ulls que s'il·luminen quan la miren, de l'agulla que assenyala els segons, tan ràpids, a l'esfera del rellotge de l'advocat, que ell consulta enretirant-se una mica la mànega amb mà nerviosa.
Altres indrets de Vic:
Indrets