Un tel de boira tot just esfuma...
Autor:
Miquel Llor i Forcada
Obra:
Laura a la ciutat dels sants
, 1979
Un tel de boira tot just esfuma els angles de les cases i enterboleix la llum dels fanals. La Laura no gosa travessar la plaça per no sofrir l'experiència de la distracció rancuniosa de les senyores escandalitzades. Va per carrers més deserts; tot d'una s'adona que passa per davant de la porta de Sant Felip Neri, amb els dos caps d'àngels que decoren la llinda. Hi entra per evocar el temps feliç que podia acollir-se, amb l'esperit en repòs, a la penitència del pare Comerma, sever i dolç, les confessions amb el qual la tornaven a la serenor i a l'alegria de viure. Prou veu l'àngel daurat pels ciris encesos on s'escau el confessionari, però la Laura sent el terror dels culpables. No!, no tindria prou coratge per a oferir-se a la mirada límpida i penetrant del sacerdot, al cap de tants mesos d'allunyament; no podria confessar-li aquella culpa que no sap ben bé si ho és, però de la qual encara no es pot penedir.
Seu a l'altra banda de la nau, a l'ombra d'una columna per no ser vista. De bon grat pregaria de cara a l'altar major, però està massa inquieta com a vora un perill; les idees se li evaporen, s'encavalquen les unes a les altres. La mort! ¿Per què la mort no se l'emportarà d'una vegada, ja que no serveix per a viure entre la gent? ¿Què ho farà, que ella sigui pitjor que els altres que es diuen bons ells amb ells i tenen raó, i no s'han d'amagar de ningú, aquells altres que, en el fons, ella menysprea amb tot el seu orgull? Com alliberar-se'n?
— Laura! A la fi la trobo —li diu ben a prop la veu, tan sabuda com la de la pròpia consciència. És en Pere, que li ha seguit les passes de lluny, i ara se li asseu al costat.
L'esglai fa enretirar la Laura. Percep clarament el perill de la seva indefensió; vençuda moralment, s'agenolla, les mans contra els ulls, i prega amb tota la vehemència que l'espant li encomana:
— Déu meu, ajudeu-me! — I es senya, fervorosa, tremolant.
En Pere, més acostat, contínua:
— Pobra Laura meva! No sofreixi més ni es rebel·li en va. Tanqui els ulls i no miri ningú; no escolti més les lleis d'aquesta gent que no la mereixen, que li faran pagar fins a l'hora de la mort la seva gràcia i la seva sinceritat. Deixi'ls; pensi que, el cop de pedra més fort, el rebria d'aquells que tenen més pecats a la consciència. Ens n'anirem en una terra lliure, que ens deixarà ser feliços.
— Vagi-se'n! No faci de dimoni.
— Per culpa meva li han fet el mal, i no l'abandonaré, perquè l'estimo massa, perquè m'estimarà i perquè aquí ja no podria viure. Són massa bons per a voler entre la família una dona que no ha pogut ser hipòcrita, que ha comès el pitjor de tots els pecats, que és el pecat d'escàndol.
— Vagi-se'n! —implora la Laura—. Si el veiessin aquí!
— Ja no poden creure coses pitjors de les que diuen. L'han assenyalada per tota la vida i no se n'aixecaria mai més. Si ara me'n vaig és perquè està massa alterada. Amb mi serà feliç. Des d'avui l'esperaré cada vespre, sol al despatx; perquè se li farà irresistible la vida aquí, i sé que vindrà; si no vingués, jo me l'emportaria, Laura meva!
S'inclina i li estreny la mà gelada entre les seves, ardents. Se'n va amb vacil·lacions d'embriac, sense adonar-se que arran de columna hi ha la Ventura, la mitja senyora, vestida de dol. Ja no li cal veure res més; se'n torna pel passadís lateral; abeura la punta dels guants a la pica de marbre, se senya fent una creu molt esbarjosa i surt.
