Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Portal Vell o de Baix, també denominat de València, facilitava l'accés al camí Reial que passava als peus del tossal de la vila. Era el més important ja que el mercat es feia a l'exterior de les muralles enfront d'aquest portal. Sobre l'arc de mig punt fet de carreus i volta de canó del Portal Vell, hi havia la casa de l'oncle Miquel i la tia i era un lloc privilegiat per a seguir el recorregut de la processó que sortint de la parròquia i passant per sota del porta arribava fins al Calvari. Els ulls de nena de Carmelina Sánchez-Cutillas van fixar per sempre més la màgia d'aquelles vivències a les pàgines de Matèria de Bretanya tal i com podrem comprovar en el fragment que proposem de llegir-hi.
Sempre que pujava a les cambres de dalt m'amelava mirant-ho tot. Els xicons que pujaven amb mi també s'amelaven, i ells i jo plegats en silenci i aguardant que l'agulleta del rellotge de la torre arribàs a qualsevol número. I volíem que s'afanyàs però ella feia la seua, i trigava i trigava com totes les coses quan les desitgem força i mai no acaben d'arribar-hi, però un cop les tens voldries agafar-les amb les mans i aleshores es fonen com grapats de fum o de boira.
La cambra més gran era la sala de rebre, i tenia un balcó ample i llarg. I el balcó estava com si estigués penjat per sobre l'arc del Portal Vell. I el dia de la festa major, com que havia de passar la processó cap al Baluard per tal de prendre el camí del Calvari, li posaven un cobertor de domàs daurat amb un serrell de fils de seda daurada fent dibuixos i calats, tot al voltant del cobertor. I a mi em semblava que això era com vestir el balcó amb el vestit de les festes, car els dies feiners el balcó romania despullat, amb els ferros de la barana envellits; i la fusta de les portes, tancades, esquerdada; i la calç de la façana dels costats esclofollada pel sol. I açò em semblava la nuesa del treball dels homes, perquè era la realitat de la vida, i allò altre era la disfressa brillant de fer bonic i d'amagar la realitat.
El dia de la festa la sala i el balcó s'omplien de senyores i de senyors que petjaven les floretes de les rajoles sense adonar-se'n, i prenien coques fines i refrescs, i en sentir que ja venia pel cantó el tabernacle amb la imatge de Jesucrist crucificat preparaven els ciris, i el criat de mon tio Miquel els els encenia i Toniqueta la fadrina vella portava les safates d'argent plenes de ramells de murta. Llavors, tots s'oblidaven de les altres safates de les coques, i les senyores només veure el Jesús somiquejaven un poc. I jo no.
Darrera la imatge anava la música tocant com si allò fos un soterrar, i el volteig de totes les campanes del poble també semblava el volteig que es fa per un mort. Però la pena s'esborrava diluïda pels trons de les piuletes i dels coets borratxos, i així mateix s'esborrava per la claror de tanta llum com feien els ciris de la gent que acompanyava la imatge; ciris encesos a una banda i a l'altra com un caminet fet d'estels desassossegats. Per això jo pensava —però ho pensava sense voler— que tot era com quan anem al teatre, i els homes i les dones de la funció fan i diuen unes coses i ensems pensen en allò que faran en acabar la comèdia, i si estan trists part de fora, per dins potser que estiguen rient-se, i moltes vegades es deuen d'embolicar i s'oblidaran on comencen els fets que han après als papers, i on comença la vida seua de debò. I la tristor de la processó i les senyores ploriquejant així que passava la imatge, i el rellotge que volia ser un port sense ser-ho, era la f unció; i el soroll de la pólvora i el flaire de la murta encatifant els carrers com si fos l'enrajolat de les cambres de dalt, i la revela en acabar de sopar, era la vida nostra de debò.
Altres indrets de Altea: