Cafeteria de l'Albir

Autor: Joan Borja i Sanz
Obra: Café del temps , 2013

Privilegi barat

 

Encete el dia amb un café al local habitual, mirant de cara la llum del mar. Una boirina mínima -quasi imperceptible: a penes un vapor de no-res- infon al rocam de l'Albir, tan estimat, un punt d'incertesa; i a la ratlla de l'horitzó, un aire de confusió. Sent de manera palpable, una volta més, el privilegi de la mediterraneïtat en aquest bellíssim racó de món. I íntimament agraisc les veles i els vents que m'hi han amerat.

Autor: Joan Borja i Sanz
Obra: Café del temps , 2013

Café de diumenge (fragment)

 

Diumenge. El café de sempre, vora mar, és ple de gent. Fan futbol. No sé quin partit de la lliga anglesa. Em pense que és el Liverpool. És igual: el futbol enfiga la gent. I els guiris de l'Albir, amb una cervesa a la mà, sucumbeixen a l'encanteri.

El cambrer, amatent, fa servir amb mi el seu valencià d'escola: «Aquella taula és lliure». Ordene -millor dir: demane-, com sempre, un café i una aigua amb gas. Mentre la serveix em faig fort a la taula i trac la llibreteta de les anotacions. En ser que arriba a la taula, ja estic escrivint. I em fa la broma: «Escolte, per favor, prohibit treballar ací». Prove de compensar-li el gest afable amb un somriure: un bon somriure de cortesia. «No, no, no. Ni pensar-ho: treballar, no.» Convencions al marge, li estic sent franc; per a mi, avui escriure és, més enllà de l'ofici, una forma del plaer: una manera d'assaborir amb consciència -que és l'única manera possible d'assaborir- les propines que lliura la vida.

Fa fred. El mar es avui verd, inhòspit, desllavassat, inànime: del color que menys m'agrada. Tot i això, no deixa d'encativar-me. Entre l'ampli repertori de recursos de seducció, un dels que potser hi destaca més és la paleta de colors.

Autor: Joan Borja i Sanz
Obra: Café del temps , 2013

La via verda del Serpis (fragment)

 

Tot ho revise ara, nítidament, des de la taula del racó de la cafeteria, seguint distret el vol plàcid d'una gavina a la cala de l'Amerador –on vaig empenyorar un important fragment de l'adolescència. Se'm fa curiós no haver-ho observat abans: des del mirador privilegiat d'aquesta cafeteria el mar espillat de la platja i el Racó de l'Albir té al davant un discret boscam de palmeres. Des d'on sóc, en puc comptar més d'una trentena: de palmera datilera (Phoenix dactylifera, que es la palmera de tota la vida); i de palmera washingtònia (Washingtonia filifera), més o menys a parts iguals. No m'hi havia fixat, però l'elegància fàl·lica de les palmeres subratlla estratègicament el joc de colors de la mar.

La gavina voreja el peny-segat. En veig una altra, una mica més amunt. Amb la distància els moviments semblen pausats. Vol lent, harmoniós, relaxant. La civilització –la maduresa, si més no– deu consistir a assaborir la bellesa d'aquestes sinuositats naturals inadvertides. Absolutament miraculoses.

Autor: Joan Borja i Sanz
Obra: Café del temps , 2013

Alce el cap. Una bandada immensa de gavines al Racó de l'Albir. Hi ha ànecs, també. Volen tocant, ara i adés, la superfície de l'aigua. Bromera de mar, allà on en penetren el bec, el cap, el coll, la pell. Deu ser que hi ha peix. O que hi ha fam. O una cosa i l'altra. Així com han arribat, de seguida se'n van. Excepte una dotzena -o dotzena i mitja- que s'encalmen i es queden al bellíssim paratge de l'Amerador: unes poques posades sobre la roca que hi ha fent d'illot.

Autor: Joan Borja i Sanz
Obra: Café del temps , 2013

Rebolicada de mar (fragment)

 

És un fet: en segons quins ambients, els valencians -els valencians que parlem valencià- estem esdevenint una minoria esquifida dins mateix del nostre país. A la Marina hi ha llocs -com la meua cafeteria- on passa això: que et pots arribar a sentir exòtic sense necessitat d'eixir de casa.

Alce el cap. Mire la mar rebolicadíssima. Agitada, convulsa, encrespada, inclement. Color fangós, tèrbol, indeterminat. Sé segur que, de tots els qui ací hi ha, sóc l'únic que ha observat que les barques no han eixit del port. I sé, amb idèntica certesa, que les meues són, de totes, les paraules que millor reconeixeria aquella mar: perquè són les de la gent que durant segles l'ha admirada, la respectada, l'ha treballada, l'ha navegada i l'ha estimada. Les que millor expressen tots els colors de la mar.

Autor: Joan Borja i Sanz
Obra: Café del temps , 2013

Territori bipolar (fragment)

 

Hi deu haver una relació de causa i efecte entre l'accident d'ahir i el paisatge d'avui. el cas és que més d'una cinquantena d'embarcacions -velers i iots- es concentren al meu racó de mar. L'escena fa feredat. La saturació de la badia -les barques, en ramat dens i poblat, cobreixen l'aigua i quasi es toquen les unes a les altres, com a l'interior d'un port- fa pensar en una invasió militar, l'apoderament hostil d'un espai sagrat. Crua sensació, ara a l'estiu, de viure en un poble ocupat, on els indígenes -per força o de grat- queden desplaçats, profanats, foragitats. Confiança, tanmateix, que a la tardor i l'hivern recuperarem un poc el territori, la calma, l'autenticitat. Si més no, la mar, signe de llibertat.

No puc deixar de pensar, però, que els municipis turístics, tan prostituïts a l'estiu, quan a la tardor i l'hivern recuperen la pròpia personalitat -després del ritual episodi de trastorn bipolar-, en perden una mica cada any: com en allò de la bugada i el llençol. És aquesta una curiosa forma de l'evolució (o la involució) social.