Autor:
Baltasar Porcel i Pujol
Obra:
Camins i ombres
, 1977
La fabulosa silueta dentada de Montserrat ha despertat una quantitat de fantasia molt per sobre del comú. Una llegenda popular afirma que aquesta mena de monumentals i petris tubs d'orgue —és una manera de dir, és clar— són les arrels d'una muntanya trabucada en el transcurs de la tempesta que es desencadena el Divendres Sant, en expirar Jesucrist. Déu! Els poetes han abocat sobre el massís milers de versos, acompanyats de no menys milers de planes per part dels prosistes. Han arribat a dir-hi les coses més peregrines. El darrer titanisme literari provocat per la muntanya ha estat, crec, el de Sagarra, que redactà un poema en honor seu compost per setze mil versos. Tan sols un monstre de la naturalesa com Sagarra, que no tenia res a envejar a Lope de Vega, era capaç d'una cosa així. La qualitat d'aquest poema —que no he llegit— sembla ser que no pot comparar-se amb les pàgines rutilants de les seves memòries ni la musiqueta dels seus versos millors. Més concretament; s'afirma que és infecte. M'ho crec.
A l'altre extrem de la llegenda, el del cultisme imaginatiu, hi ha el Sant Graal, que seria el got, o la copa, que féu servir Jesucrist al Sant Sopar i que el prudent Josep d'Arimatea serva per recollir la sang que brolla de les ferides que els militars romans infligiren al mateix Jesucrist en crucificar-lo, a Jerusalem. El Graal inicia, molt aviat, boiroses i complicades aventures, molt difícils d'establir amb una relativa claredat, que finiren en el seu repòs en un lloc misteriós de la Península Ibérica, el castell de Montsalvat, i al voltant del qual muntaven o munten guàrdia perenne una colla de cavallers proveïts de virtuts apreciades com a angèliques.
Ràpidament entren en escena, enmig de la literatura cavalleresca medieval, l'honorable rei Artur i Parsifal. Versificació de Chrétien de Troyes i de Wolfram von Eschenbach, música de Richard Wagner... Bé: estudiadors del conjunt màgic, ingenu, trobadoresc del Sant Graal han situat, amb pèls i senyals, el recòndit Montsalvat a Montserrat. Evidentment, falta provar-ho.
De totes maneres, i esbandint imaginacions, la muntanya montserratina ha estat qualificada com una obra excepcional de la Natura, creença aquesta molt comuna entre devots i excursionistes.
En síntesi simple, els fets s'establiren així: dins l'era terciària es produí un cataclisme que ocasionà el sorgiment d'un continent, i en restà inundada la Depressió Central del que avui és Catalunya. En aquest llac desembocava un corrent fluvial, que portava pedres i altres masses per l'estil, i que provenia del continent balear, que era d'extensió vasta. Esclatà un altre cataclisme; de les Balears, només en queden les roques turístiques del present, el riu desapareix i les aigües eocenes del centre català fugen al mar.
Resta el gavadal de fangs i rocs: és la gènesi de Montserrat. El sol i els vendavals ho ressequen, les glaceres i les convulsions subterrànies ho emmotllen, una erosió secular ho llima. La ballaruga i les mutacions d'aquella bèstia geològica serien terribles. Per fi, després de milers d'anys, la muntanya queda com la coneixem, amb els seus monumentals capcers polits i roms, el seu pintoresquisme estrany i singular, de bellesa aspra. A més, entre la llepada continua del Llobregat i les aigües que davallen per l'exterior i l'interior de les roques, s'exerceix una erosió que dissol sectors de les parets i aprofundeix les fissures, amb la qual cosa s'accentua l'esculturació montserratina.
