Mas de Sopalmo

Món d'Antoni Miró

En homenatge al gran artista alcoià.

Molt a migjorn del nostre país rar,

aguaita nit un solitari far.

El bleix del sofriment el va sotjant,

ones endins, a l'hora del foscant.

Ell em segueix en l'aspre desconhort

de vanament lluitar contra la mort.

—Les mans amb gruix de cordes m'han lligat,

quan als senyors demano llibertat.

—No puc fer res per ajudar ningú,

perquè jo sóc tan desvalgut com tu.

Però sense descans, amb viu clamor,

em serviran la forma i el color.

És un combat que mai no vol repòs.

Hi deixo l'esperit, el moll de l'os.

—Entona, doncs, un càntic triomfal

damunt abismes guardadors del mal.

Heu ben guanyat, clars ulls, lluny de cap vesc,

tan sols esbatanats a l'aire fresc.

I sentiràs com l'ala de l'ocell t'uneix,

al blau, al nom d'un poble vell.

Esbós de lletra a Antoni Miró

Toni Miró, que dic, escolta això:

la impertinent verbositat del temps

és un parany devastador i obscè

i tu que ho saps passes de llarg i escrius,

lúcidament, part dellà del mirall.

Minuciós, dibuixes clarobscurs

damunt la pell cansada i vehement,

perquè la llum penetri pel teixit

incert dels anys i escampi claredats

molt més enllà de l'horitzó fal·laç

d'aquest vaivé d'un viure trepidant

sempre abocat a l'anorreament.

¿De quin secret pou de silenci treus

el lluminós i perennal sentit

de cada gest, de cada moviment?

Astut i greu, ¿t'absentes del brogit

per convertir qualsevol traç en foc

i esdevenir més tendre i reptador,

o bé descrius paràboles de vent

per incitar la pluja i el neguit

a definir correctament el rumb?

Símbols i espai combinen el desig,

l'esclat del roig i el sentiment del blau

que només tu saps mestrejar, discret,

per desvetllar l'enigma tortuós

de qualsevol misteriós esguard

i així desfer, sense ni moure els dits,

tot l'enfilall d'adverses solituds

que com un jou ens lliga i ens sotmet.

Pregunto molt i tu sempre respons

i és seductor dialogar amb el buit

de mi mateix cap on m'atreus, tossut

com un infant solemne i desimbolt.

Pregunto molt i em fa de tornaveu

la nuditat del cos i de la ment

que cap mirall no encerta a reflectir

fora d'aquell que m'ofereixes tu.

Et penso lluny, Toni Miró, i escric

desavesat de tot, tancant els ulls

força sovint per no trencar l'embruix

i aprendre'm més, com qui desfà camí

per repensar la nosa del futur

sense el temor de tòpics sobresalts.

Et penso molt, amic llunyà, i em plau

conversar amb tu silenciosament

per convertir la quietud en cant

i guanyar espais de música subtil.

Tot s'esdevé prement la solitud,

configurant ardidament els mots,

renunciant a l'oripell i al fast

per assolir l'esclat essencial;

tot s'esdevé de claredats endins

i el repte, el crit, la turpitud i el goig

no són sinó d'aurèola del llamp

amb què podem, potser, combatre el vell

parany del temps, verbós, impertinent

i, al capdavall, obscè i devastador.

Roda de Ter, octubre de 1992

Per Antoni Miró

Per a Antoni Miró, el millor pintor del món.

Quan la llum és a dintre

esclata en el llenç, fàcilment,

i en fa corbes sensibles, algun

rostre, una albada daurada

i una dona ajaguda, oferint-se.

Quan el foc és a dintre

i bull, i els colors es

disposen tots sols, cadascun

en la forma escaient, i

voldries plorar quan ho

mires, i cridar. I fer un pas.

Quan la vida és a dintre

i Toni la veu, fit a fit,

i d'un glop beu la terra

i la pàtria, i la posa en la

tela. Et foraden la pell

els ullots de Picasso, i

el dolor de l'oprobi.

Mortadelo fa llengots

als jerarques centrals

—acer i gel la mirada mortal—.

Quan el talent és endins

i és tan fàcil pintar, pulcrament,

el batec del nítid perfil

d'uns malucs que semblen de carn.

Quan s'és Antoni Miró, un pintor

que fabrica el misteri de l'art,

pam a pam, i jo el veig

i m'agrada mirar devanida

la gent i dir en veu alta:

"Veieu? Doncs és amic meu...".

La cançó del cansat

A Joan Fuster

Em va tocar tocant Mediterrani.

Per barret Pirineus, i una llesqueta.

Per sabata Oriola d'estranquis.

I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.

Per idioma, i senyores, català.

Per condició, senyors, sense terres.

Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,

la meua carta de naturalesa.

No és miracle, ni és un mal son;

m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,

tots els qui obliden les arrels.

Seran branca d'empelt en altres prats.

I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,

i posar al seu lloc una història.

Fins ací ens heu fet arribar.

De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.

Tinc senyera on blau no hi ha.

Dic ben alt que parle català

i ho faig a la manera de València.

El Mas de la Sopalma (i que es toquen els collons) és situat com el seu nom ho deixa definitivament ben aclarit, en la sopalma de la lloma que trobem anant des d'Alcoi a Ibi. Naturalment és terme d'Ibi i per això mateix té l'atractiu que passem a descriure.

El clima és ideal. Mai no fa calor a l'hivern ni frescor a l'estiu. Per tant, podem gaudir sense cap problema de les meravelles de la natura; tan pròdigues en aquesta casa. Diem casa, però es tracta d'alguna cosa més grandeta. Jo, que vinc tan sovint com els "Quefes" m'ho demanen —i són prou vegades—, encara trobe noves cambres, nous passadissos, aljubs com catedrals, pessebres per a cinquanta matxos, etc. És com fer un viatge a l'infinit boirós... boirós per damunt de tot.

Boira, boira, és el que dóna el més important atractiu al Mas de la Sopalma (i que es toquen els collons). Les boires del Mas de la Sopalma (i que es tornen a tocar els collons, si no els agrada), té característiques especials, difícils de descriure.

Imagineu-vos que arribeu a poqueta nit al Mas. De qualsevol indret que vingueu, us cobrirà un cel net, tant si és ras com si és nuvolat. Si veniu a bord del coet del "Quefe", deixant a banda que tindreu que davallar-vos els collons des de la gola fins on deuen ser, és a dir, al seu lloc natural, i després d'haver bossat pel camí, us trobareu amb l'operació de descàrrega esmentada al capítol 1. I és en aquest moment precís que entreu al Mas, quan comença la boira. En encendre el llum, us trobareu immersos en un món ultraplanetari, envoltats de núvols grossos, galàctics. Si us fixeu bé, veureu com davallen del sostre i pugen terra amunt, com una pluja de carabuixons diminuts que us faran unes dolcíssimes cosconelles, primer als nassos i tot seguit a la gola. Després començarà el concert d'esternuts meravellosos que us acompanyaran hores i hores plenes de dolçors inacabables.

El cas és que quan vaig empènyer la llosa d'entrada al Mas de la Sopalma, no vaig trobar els estables. Ni la polseguera. Ni la colomassa que abans ho impregnava tot. Hauria desviat el Quefe l'alcavor cap a una altra casa veïna? Amb cautela vaig anar inspeccionant aquell saló immens, net, ple de quadres bellíssims. I un altre, i un altre, i més. Només podia reconèixer el Mas per l'embigat, ara pintat amb cura i lluent i pels arcs elegants tan ben conservats. I per l'autenticitat de les pintures. Quan vaig ser de front al meu enyorat quadre de Les Llances, em vaig esborronar, com d'habitud. Ara ocupava el centre d'una sala. És com el vaixell insígnia de la flota. Un pes pesant. L'essència de la nostra història. El crit permanent. Incòmode per alguns, rebolicador per altres. No recorde quant de temps vaig passar extasiat entre tant d'art. Però si que recorde que em va sorprendre un tuf  pudent. Com podria ser en un Mas tan net? I és que tenia al davant el quadre de l'abocador de Sant Pasqual!

Antoni Miró

Amb ordres liminars

i signes esquemàtics

remous la cendra col·lectiva

feta de quatre pals de sang i de crepuscle.

Qui podrà estructurar

el camí que ens proposes?

Qui podrà projectar

des d'antigues despulles

la nova coherència?

Sota la teua petja vivíssima del clam,

S'arrecera l'esper de la represa,

més enllà de renúncies

i iterades desfetes.

Com refarem la història?

Com guanyarem l'aurora?

Com bastirem un somni

entre un malson de segles?

Des del fons dels teus quadres

-espill en la selva dels dòlars

i les lletres de canvi-,

descrivies les nafres

d'un atzucac vastíssim

que subhastava el món

a còmodes terminis,

que venia les pàtries

a petites tongades,

amb el silenci espès

de falcons i de lladres.

Des de Sopalmo estant,

el nostre aprenentatge

ressegueix un camí indefugible

refet amb cendra viva

que encara sagna al cor

dins el crepuscle.

El bell dolor d'amar

Davant un quadre d'Antoni Miró

Uns genolls mòrbids acaronen una mar de lilàs

exultants per l'esplendor d'un dors nu

que aixeca una àvida mossegada al cim del bescoll.

Des del record i la fúria desempolses de nou

aquell faune engabiat amb codonys tendres

i deixes lliure la sang que recorre a galop

la nova bresquilla de la pell que fustiga

el bell dolor d'amar i de morir salvatgement.

—Però jo necessitava diners, i vaig pensar que si em taxava el quadre alguna persona entesa... Alcoi és ple de pintors, però tots els que veien el quadre deien que un Leibl no podia ser a les meues mans, de cap de les maneres. Excepte un pintor. L'Antoni Miró. No el va voler venir a vore, i va dir que l'havia de portar jo a sa casa. Viu en un mas, un mas preciós, també al Carrascal. Ell va ser l'únic que em va dir que el quadre era autèntic i que valia molts diners, però que ell no estava interessat a comprar-lo. Em va dir que, si jo volia, es podia posar en contacte amb un marxant de Viena, que era un expert en aquell pintor. I jo li vaig dir que, per favor, que sí, i ell li va escriure. Al cap d'unes setmanes em va trucar l'Antoni Miró per telèfon. Em va dir que aquell senyor de Viena... Com es deia? Ah, sí!, Franz von Graff, no volia saber res d'aquell quadre, perquè estava segur que era fals, procedint del senyor Carlington. L'Antoni Miró va dir que era una frivolitat, jutjar un quadre sense haver-lo vist. A mi em va estranyar molt, que aquell senyor de Viena tinguera tan mal concepte de míster Carlington, però ja veieu... 1 es va quedar penjat a la paret.

Dick i Duke es van mirar, en sentir això que aquell marxant tenia mal concepte del pare. Li van demanar a la Mummy les senyes exactes de l'Antoni Miró i li van preguntar si ella i la Jenny volien venir a dinar al mas diumenge vinent. Però la Mummy se n'anava a Alacant, amb la Jenny, perquè aquesta tenia un concert. Així, van quedar que, demà no, despús-demà, anirien a dinar tots quatre a la Venta del Pilar.

A les cinc eren al Sopalmo, el mas de l'Antoni Miró. Era un mas preciós, més bonic i tot que el d'ells. El pintor vestia de negre i portava una barba llarga, amb fílets de plata. Tenia els ulls blaus i la veu tranquil·la. Va ser molt amistós, i primer que res els va ensenyar tot el mas.

Després seieren en una saleta que tenia llar de foc i balancins folrats de vellut. Els dos germans havien mirat l'obra de l'Antoni Miró i estaven admirats de debò. El trobaven sensacional, com a pintor, i, tanmateix, no es donava aires de grandesa, com solen fer els artistes. Els va convidar a vi, herber i ametlles torrades.

—A mi em sembla que sí que és un Leibl autèntic, el quadre de la senyora Campbell. Per això li vaig escriure a Franz von Graff. És un expert en art flamenc i un marxant honrat. Una autoritat, vaja. Em va sorprendre moltíssim que em contestara allò que em va contestar. Sabia que jo només feia d'intermediari, però el seu to em va molestar, com si a mi m'anara res amb el senyor Carlington. Si amb prou feines el coneixia.

—Ah, però el coneixia?

—Molt poc. El vaig conèixer a Amsterdam. Jo hi tenia una exposició, en una galeria anomenada Klaas. Hi havia molta gent, al vernissatge. I, de sobte, un home rabassut que es mirava amb molta intensitat l'obra se'm va acostar i em va preguntar d'on era jo. Quan li vaig dir que d'Alcoi i anava a explicar-li on para això, em va colpejar l'esquena i em va demanar tot de detalls del Sopalmo. I ell em va parlar del Mas del Diable. Em va costar entendre que parlava de Casa els Anglesos, com li diem ací. I va dir que li agradava molt la meua pintura, que el fíguratiu fantàstic és una de les coses més renovadores de fínals de segle. Vaig notar que entenia de debò en pintura, perquè va citar molts noms i molts estils. Imaginen-se, dos veïns que es coneixen a Amsterdam... Em va caure bé, i no em va fer la impressió que estiguera clavat en el món de l'art més que com a afícionat. I molt menys que fera les coses que deia Von Graff.

L'Antoni Miró els va acompanyar fins al cotxe. Un gossot negre s'hi va acostar i li va saltar a sobre, tot content. A Duke el gos li va recordar el pobre Tom, i li va fer una manyaga tan tendra al cap que el gos el va mirar estranyat.

Antoni Miró quan mira

Quan mira Miró

mira

un ull que és un far

que encén la vida.

Quan pinta Miró

pinta

una mà que és un sol

de justícia.

Quan cria Miró

crida

un color que és dolor

i rebel·lia.