Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Joan Miquel i Avellí, més conegut com Joanet Mario, (Palafrugell, 1875 – 1934) fou un important industrial surer, fundador de Can Mario, la més gran empresa surera catalana de la història. Entre 1930 i 1931 fou alcalde de Palafrugell. Era hereu de Mario Miquel i Deulofeu, encarregat de la fàbrica surera Bender. Va fer diversos viatges i estades a Alemanya, va aprendre l'idioma i s'introduí en el mercat dels taps de suro. Amb socis alemanys va fundar les societats Miquel Vincke (1900), Miquel, Vincke i Meyer (1901), Miquel i Vincke (1910, a la mort del senyor Meyer) i Manufacturas del Corcho S.A. (1916). Finalment es fusionà amb Armstrong Cork Company i creà Manufacturas del Corcho Armstrong S.A. (1930).
Avui, l'antic edifici de la fàbrica, totalment remodelat, del qual el dipòsit d'aigua en una torre de ferro que està declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional, acull el Museu Can Mario, d'escultura contemporània de la Fundació Vila Casas, inaugurat el 2004. S'hi apleguen un total de 217 escultures creades entre 1960 fins a l'actualitat. Una de les singularitats del museu és el jardí d'escultures a l'aire lliure inaugurat l'abril de 2011 amb tretze escultures d'artistes de l'Empordà. El 2012 se n'hi van inaugurar vint noves escultures i s'hi va habilitar una passarel·la per fer un circuit de visita.
En l'interior podem llegir un text de Josep Pla que documenta la personalitat i trajectòria de Joan Miquel i a la sala dedicada a l'obra de Josep Maria Subirachs uns textos teòrics seus sobre el sentit de l'art escultòric.
És legítim de suposar que a Frankenthal el senyor Miquel conegué Enric Vincke, d'Osnabrück, també empleat a la casa Bender, que hi féu una positiva amistat i que d'aquests contactes nasqué la societat Miquel i Vincke. És possible que Paul Meyer, que trobarem de seguida, fos també un altre empleat de la mateixa firma.
Així, doncs, l'any 1900 fou el de l'aparició de Miquel i Vincke, societat que fou creada principalment amb diners de l'oncle Xurri, ja totalment lliurat a la fascinació comercial, a la vitalitat i a l'empenta del seu nebot Joan Miquel. L'any següent (1901) el títol social sofrí una ampliació i s'anomenà Miquel, Vincke i Meyer, perquè s'hi afegí l'altre empleat de Frankenthal que al·ludírem fa un moment. Aquesta societat demostrà tenir una capacitat d'expansió impressionant. Sortida pràcticament del no-res, el seu volum agafà unes dimensions extraordinàries. El 1910, data de la mort de Paul Meyer — que morí al Japó en el curs d'un viatge comercial per l'Orient llunyà — aquesta empresa era la més important de la indústria del suro a la Península — Portugal, s'entén, inclòs. Tenia (a Palafrugell principalment) més de mil obrers i produïa més d'un milió de taps el dia, fabricava discos de suro natural i posseïa la millor instal·lació coneguda en qualsevol país per a fabricar paper de suro per a l'embroquetat de les cigarretes, que llavors era, en els països capdavanters, un producte extremament curiós. Fou aquesta fàbrica i en aquest moment el que representa la decadència definitiva de l'artesanat del suro i l'entrada en la industrialització.[...]
El dia que a Palafrugell se sentí per primera vegada a les sis del matí — llavors es començava a les sis del matí — el corn de can Joanet Mario (nom que el poble donà a la fàbrica que com a primera personalitat havia creat Joan Miquel) quedà pràcticament debolit el període que Dom Pérignon, amb els seus vins escumosos, havia iniciat a Champagne feia un segle i mig. Jo he viscut en la meva època i en aquest país, una revolució profunda: ha estat aquesta.
El fet més carregat de significació, el que més exactament simbolitza l'essència de l'art és la Torre de Babel: l'home oposat a la natura; l'obra com a Font de llenguatges, d'estils.
Parafrasejant una coneguda frase de Goya: "Els meus mestres són Velázquez, Rembrandt i la Naturalesa", jo diria que els meus són Gaudí, Orson Welles i l'artifici.
Els meus inicis foren expressionistes, després vaig evolucionar cap a l'abstracte, ja que creia que era un llenguatge plàstic més del nostre segle. Vaig adonar-me que l'abstracció no podia arribar a tothom, ja que és un llenguatge massa críptic, massa per a les «èlites», i el que jo volia era trobar una manera, com els grans artistes del passat, que comuniqués amb tothom. Que el meu art fos entès per la major part de la societat. Com que vull facilitar el diàleg, per això he desembocat en aquest figuracionisme nou, lluny, però, del que feia en la meva primera etapa.
El caràcter català de la meva obra no ve en la seva totalitat d'unes posicions que podríem anomenar mediterrànies, sinó que té molta relació amb el món germànic. La passió de Catalunya per Wagner, el modernisme, Gaudí, el Dau al Set, palesen clarament aquesta nostra relació amb l'Europa del Nord.
Stendhal, Henry Moore, Le Corbusier, Thomas Mann, Coco Chanel, Visconti, Dalí, Kavafis, Béjart... entren dintre les meves admiracions. Com veieu, com a espectador sóc ben eclèctic...
Un escultor és un obrer de l'art. Per a veure culminada una obra cal passar-se cada dia nou o deu hores picant.
En la meva obra, el negatiu d'una figura és com el record d'un personatge que no hi és, però que ha deixat la seva empremta.
M'agrada treballar amb els materials de sempre: bronze, pedra, ja que així es demostra més clarament l'actualitat de la creació. Únicament el formigó m'ha temptat com a material del segle XX.
Penso que una obra ha d'envellir com una ruïna, no pas com una "xatarra". Per això no esculpeixo més que materials nobles que resisteixen bé el pas del temps.
En l'art de l'escultura hi ha uns materials que des de sempre han acompanyat el treball de l'artista: el fang, la pedra (de les més dures, d'origen eruptiu, com el basalt, el granit, el pòrfid, fins al fràgil alabastre), la fusta, el bronze. Els nous temps, però, han aportat nous materials, qualsevol dels quals pot ser útil a l'escultor per a crear les seves formes tridimensionals.
Potser sigui l'art de l'escultura on, més clarament, veiem que la forma és el resultat final de la unió de la idea i la matèria, i que aquesta unió ha de ser, forçosament, feta amb amor; l'artista no lluita amb la matèria, sinó que dialoga amb ella.
L'escultor és l'home del tacte i de la carícia.
Altres indrets de Palafrugell: