Lo tabalet
Autor:
Teodor Llorente i Olivares
Obra:
Obra valenciana completa
, 2013
Lo tabalet
Febrós, ple de basques, un pobre agüelet,
del llit mig alçant-se, li dia a son nét:
-«Se fa ja tot negre;
tinc por i tinc fred:
repica l'alegre
festiu tabalet.
Com tu, fill meu, era: vuit anys jo tenia;
mon pare -¡sant home!- me va dir un dia:
-"Avui vullc donar-te mon únic tesor".
I al coll me penjava -¡quin goig i alegria!
-aqueixe que anyore tabal d'argent i or.
Prenguí les baquetes amb mans tremoloses;
així que feriren la caixa ductoses,
l'alegre redoble sonà, i llancí un crit:
¡Quan bé repicaven les notes joioses!
Millor repicava mon cor dins del pit.
¡Repics d'esperança, de glòria i de festa,
ompliu, ompliu sempre mon cor i ma testa!
¡Soneu a la vora del meu trist capçal!
¡Sol bé que desije! ¡Sol goig que ja em resta!
Siau de mon trànsit la marxa triomfal.
Vestit tot de pana, i amb pas curt i noble,
davant de mi anava l'altiu donsainer:
quan prop, fent la via, ja estàvem del poble,
soltava jo als aires l'alegre redoble,
i eixia a l'encontre l'estol bullanguer.
Les dones cridaven, lladraven els gossos;
al fi, la donsaina, de tons clamorosos,
les purnes llançava que inflamen los cors:
¡Quin goig quan creuàvem, triomfants i gloriosos,
la plaça enramada de murta i de flors!
La gent, ¡com omplia balcons i finestres!
¡Quants passos ballaven, seguint als seus mestres,
de flocs plens i randes, los vius tornejants!
¡I que moxigangues formaven tan destres,
als muscles dels jóvens muntant els infants!
Rumbosos clavaris -Déu paga estes obres-
bescuits repartien als rics com als pobres;
a vol les campanes sonaven arreu;
i enmig aixecant-se de dos canelobres
sortia del temple, pausada, la creu.
Als nens en los braços alçaven les mares:
en llargues ringleres formats los cofrares,
coberts desfilaven de negres ringots;
darrere, els que porten la llei en les vares,
i els tendres acòlits, i els vells sacerdots.
Enmig de garlandes, de lliris i roses,
¡quan bé resplendien, en andes llustroses,
la Verge divina o el sant titular!
¡I com esclataven les traques rabioses,
i "¡Vítor!" cridava la gent al passar!
Al vespre, ¡que falles!, ¡quins balls!, ¡que alegria!
Mesclant llum i fosca, juntant nit i dia,
per l'aire volava xiulant lo coet;
lo món tremolava, lo cel s'encenia;
i ni un punt parava lo meu tabalet!
Repica, repica, repica sens treua
mon nét: és ma glòria la música teua;
morí mon bon pare; també el teu morí!
Fill meu, en tes venes, renaix la sang meua:
repica sens treua, repica sens fi.
Repica, i mai paren los teus grats redobles;
encenguen alegres en tots los cors nobles
lo sant entusiasme que inflama el cor meu;
i estenguen gojosos per viles i pobles
l'amor de la terra, la gloria de Déu».
Així el vell parlava,
mig cego i mig sord;
lo nét repicava
plorant sens conhort.
De pronte llançava
un crit agre i fort;
a l'avi abraçava,
¡i estava ja mort!
