Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest coll uneix les comarques de l'Alt Empordà i el Vallespir. És a 4 quilòmetres de la Vajol i a 1 de les Illes. A tocar del coll, hi ha el monument, un mur de paret amb blocs granítics en forma esgraonada, inaugurat l'octubre de 1981 en homenatge al president Lluís Companys, en motiu del seu afusellament al castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940 en mans de l'exèrcit espanyol, i de tots els exiliats per haver defensat les llibertats nacionals. Companys, com recorda una placa, el 5 de febrer de 1939, va passar per aquest coll cap a l'exili juntament amb els presidents Aguirre i Azaña i el primer ministre Negrín. Qui possiblement també hi passà fou Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. A prop hi la fita fronterera núm. 559. Un dels textos més indicats per a ser-hi llegit pot ser el fragment final de les seves memòries, però també les "Corrandes d'exili", de Pere Quart que podem sentir recitades, en part, pel poeta en l'acte que es va celebrar al Gran Price el 1970 i que fou filmat per Pere Portabella. El poema de Pere Quart, segurament el més conegut dels seus, ha estat popularitzat gràcies a les diferents versions musicals que n'han fet diversos cantautors: Lluís Llach, Ovidi Montllor, Jaume Arnella i Sílvia Pérez Cruz.
Autor:
Pere Quart
(Pseudònim de
Joan Oliver i Sallarès)
Obra: Saló de tardor (Obra poètica I) , 1975
Obra: Saló de tardor (Obra poètica I) , 1975
Corrandes d'exili
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
anys d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Autor:
Carles Pi i Sunyer
Obra: La guerra 1936-39. Memòries , 1976
Obra: La guerra 1936-39. Memòries , 1976
La tornada, de nit, de Can Descals al Mas Perxés, va deixar-me una darrera impressió, de les que resten inesborrables a la memòria, de la gran tristesa de l'èxode, del dolor de tanta gent i bona gent sofrint per la cruel devastació de la guerra. La nit era fosca; a estones, seguint entre uns flocs de núvols esquinçats pel vent, vagava pel cel cendrós un creixent de lluna. En el paisatge muntanyenc d'alzines, la seva llum esblaimada, caient damunt d'un món d'ombres, tenia reminiscències de màgia neolítica i conjurs druídics. Tornàvem a ésser, mil·lennis enrere, en els temps penombrosos de les migracions de pobles. Als dos costats de la carretera, en les clarianes sota els arbres, hi havia colles que feien la darrera aturada abans de sortir. Alguns havien fet foc, i la resplendor de les flames repintava amb una llambregada rogenca els rostres cansats. I per la carretera, malgrat l'hora, passava la corrua de cotxes i de carros; d'homes, dones i infants. La nit d'hivern era crua, inclement; sota el seu desempar, moltes dones i criatures per abrigar-se s'havien posat al cap uns grans mocadors foscos, o mantes grises, blanques, ratllades, que donaven al quadre un caient d'estampa bíblica. Amb el seu clarobscur, els seus contrastos, la resplendor rogenca de les fogueres, les grans taques d'ombra, la llum indecisa del bocinet de lluna, la quietud de les colles adormides i les fileres de gent caminant en les tenebres, el quadre era dramàtic, patètic, al·lucinant. Quina pena tan profunda que el darrer cop d'estar a la nostra terra, entre la nostra gent, fos en aquella hora de dolor!
Autor:
Xavier Benguerel i Llobet
Obra: Memòries 1905-1940 , 1971
Obra: Memòries 1905-1940 , 1971
Al cap de sis o set dies van bombardejar la Vajol, on s'estatjaven el president Negrín i dos o tres ministres, i una de les bombes va caure en un barranc de les immediacions del Guilla, no gaire lluny del mas. Aquella nit, els germans Trabal, en Gasch, l'Oliver, l'Obiols, en Montanyà i jo, vam «desertar» camí de les Illes, el primer llogarret francès que es trobava a l'altra vessant del coll de Manrella. Què en trèiem, de quedar-nos? A can Mallol, l'última masia que ens sortiria al pas abans de passar la ratlla, els masovers i una parella de mossos d'esquadra seien al voltant d'una foguera. A distància ens havia atret la vermellor de les flames que llepaven el xai a l'ast i la seva trasbalsadora fragància.
—Bona nit.
—Bona nit.
El masover va oferir-nos una llesca de pa, un tros de carn, un got de vi i un pedrís vora el foc. Són detalls que no s'obliden. Haurien de passar catorze anys abans no tornéssim a tastar el pa de casa.
En la fosca, el camí era indecís, perdedor. Ens vam equivocar moltes vegades abans d'arribar al cim. Finalment una pedra termenal va indicar-nos que ens trobàvem a ratlla de frontera. A baix, al peu de la carretera fonda i entenebrida, s'arrengleraven les dues dotzenes mal comptades de cases de les Illes. Eren quarts de sis del matí. El cel era tot estrellat. Per defensar-nos del fred i de la fatiga ens vam refugiar en un casalot enrunat i abandonat a mitja vessant de la collada, i bon punt es féu de dia i al poble van obrir les primeres portes, vam afanyar-nos a baixar.
Sense tenir temps de menjar-nos la gran llesca de pa blanc que el flequer va oferir-nos, un gendarme ens obligà a prosseguir el camí fins al Voló.
—Au Boulou on vous attend!
