El terme d'Oratjol comença a Les Dues Aigües...
Autor:
Eduard Girbal i Jaume
Obra:
Oratjol de la Serra
(Proses silvestre)
, 1919
El terme d'Oratjol comença a Les Dues Aigües, lloc a on s'ajunten les rieres de Matamargó i de Vallmanya, i, allí mateix, el curs de les corrents reunides adopta el nom del terme i ja no el perd fins que, —rebotent de penya en penya o regolfant d'un areny a l'altre hores i més hores,— s'aboca al Cardener, lluny, molt lluny, allà baix, en les Valls de Castelladral, arran de la carretera de Basella. Així que la riera d'Oratjol comença a anomenar-se tal, ja s'encaixona entre muntanyes i amb prou feines heu esment del llogaret que per darrera i definitiva vegada li ha batejat ses aigües. Això vol dir que Oratjol roman a dalt d'un collet i que la riera s'esmuny als peus del tossal fent un gran revolt pera mirar-se el caseriu a pler, ara d'un costat, ara de l'altre. Tan sols alguna que altra casa, i a canvi de robar-li l'aigua, s'ha arriscat a mantenir-se arran del rieral... La Serradora, la botiga de Roquerols, la ferreria de La Creu i el Molí. Totes les altres s'han encastellat dalt del turó com per a fer companyia a la Iglésia i al fossar que es trobaven massa sols...
El tossal on Oratjol s'assenta, està encarat a migdia, i, si us el miréssiu des de qualsevol de les altures que té davant per davant, us faría el mateix efecte que un d'aquells minúsculs poblets de casetes de cartró, muntats sobre un retall de paper de vidre, que en els pessebres de Nadal, tots, en la nostra infantesa, encimbellàvem tan amorosament damunt d'un tros d'escorça de surera. El turonell, allargassat, fent esquena d'ase, destaca sobre el blau del cel sa mola terrosa, i, amb un prodigi d'equilibri, s'afermen en sa cresta viva, en l'estret carener, afilerades i amb espais intermitjos, les cases del llogaret, que... ¡aviat seran comptades, amic lector!
***
Mirant d'esquerra a dreta, la primera de totes és La Creu, una casa a quatre vents, amb robustos carreus per cantonades, ferma i gallarda, l'única del veïnat que pot ostentar amb propietat la calificació de casa. És de planta i dos pisos més i l'habita el ferrer d'Oratjol... El tal, és home d'estatura gegantina, aire dormilega, i xafallós de pronuncia, i, això a part, el més astut, reposat i capaç de la rodalia. La seva esposa —la Francisca— cada any li dóna un fill, i Déu Nostre Senyor, gairebé cada any, gran o xic, n'hi pren un altre. Ara, actualment, té una filla ètica que els metges ja han deshauciat: la Pauleta. De temps immemorial, d'aquesta casa, evidentment per extensió, se'n diu La Creu, puix es la més propera a una creu termenal, que, destruïda repetidament segons la tradició, sempre torna a erigir-se al mateix lloc. I aquesta redemptora senyal que s'eleva damunt d'un triple graó circular —quals pedres denoten encara sa centenària nobilitat—, té en l'actualitat un fust, cilíndric, rústec i simplicíssim, fet de picapedrer, i a dalt del fust o columna una creu de ferro rovellat, torçada de resultes d'algun cop de roc, llençat per mans sacrílegues, que
ningú s'ha cuidat d'adreçar. Bon tros més enllà de La Creu, veuràs les tàpies i els xipressos del cementiri.
El cementiri és un clos —ja té l'ensenyaré d'aprop un altre dia— adossat a l'iglésia, i tant aquesta com el campanar són una mostra mesquina d'aquelles iglésies rurals dels anys del 1600 que —revocades per fora, emblanquinades per dins— hi ha per tot arreu, sense esperit ni fesomia pròpia. Lo únic remarcable de l'iglésia d'Oratjol, es el so de la campana del seu cloqueret... Un so clar, diàfan, que té —especialment a l'oració del vespre— un no sé què d'ingenuïtat d'infant, de placidesa pastoril, d'humilitat beata...
